Quan Lleida va ser Mauringrad

Mauringrad és com es coneixia fa un segle el moviment obrer a la ciutat situada a la meitat de la ruta que enllaçava La Perla Negra amb La Rosa de Foc; és a dir, Lleida, a mig camí entre Saragossa i Barcelona, en un quadrant nord-est pel qual en aquella època es desplegaven, amb permís d’altres com la Corunya, Cadis i Bilbao, els principals focus del sindicalisme de tot el territori estatal.

L’apel·latiu obrerista es devia a la petjada que va deixar a la capital i a Ponent Joaquim Maurín, nascut el 1896 a Bonansa (Ribagorça) i que entre 1915 i 1919 va treballar com a professor al Liceu Escolar de la família Godàs, un dels centres del moviment de renovació pedagògica. 

A Ponent va iniciar una intensa activitat sindical i política que, amb el temps, i després de passar per Joventut Republicana, el portaria a fundar el BOC (Bloc Obrer i Camperol) i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) després d’haver estat apartat el 1922 de la secretaria general de la CNT, l’organització civil més gran de l’Estat, càrrec que abans havia ocupat a la de Ponent.“Allà, al Liceu, s’adona de la importància de la pedagogia en l’acció política”, explica l’historiador Alberto Sabio, que acaba de publicar 

Excomunistas. De la Revolución a la Guerra Fría Cultural (Galaxia Gutenberg), un llibre en el qual, a partir de documentació inèdita dipositada a Miami i Stanford, traça al llarg de 544 pàgines una completa biografia de qui va ser “un dels líders obrers més internacionals” de Catalunya i de l’Estat.“El llibre es posa a caminar a partir de l’estudi d’aquesta nova documentació”, assenyala Sabio, que destaca com aquests papers, que inclouen un esbós de memòries, han resultat claus per perfilar diversos eixos de la figura de Maurín.“No era anticlerical sinó laic, i Lleida juga un paper clau per la formació pedagògica laica” en línia amb Frederic Godàs, Ferrer Guàrdia i Pau Vila, indica l’historiador, que destaca la “solidesa ideològica” del seu pensament, del qual ressalta com a llegats “haver intentat articular una unitat d’acció sindical, i també una unitat política” a les esquerres.

Lleida també va ser escenari d’algunes de les seues accions polítiques més destacades, com la redacció i difusió d’un manifest que demanava l’amnistia dels líders empresonats per liderar la vaga general del 1917, com Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit, i la fundació el 1919 de Lucha Social: “Era el diari de la CNT a Lleida, i va cobrar molta importància poc després, quan La Batalla, l’òrgan d’aquest sindicat a Barcelona, va deixar d’imprimir-se al proscriure l’organització la dictadura de Primo de Ribera”.

Abans havia escrit a El Ideal i atès conferències com la titulada Escola i rebost al Centre Republicà de Mollerussa, la crònica de la qual en aquell diari li atribuïa “grans dots d’orador” i “un avenir d’esperança”.Maurín va viatjar dos vegades a Moscou, el 1921 per fundar la Internacional Socialista Roja i el 1924 per a un dels seus congressos, dos viatges claus en el seu desencant del sovietisme. “Estava seduït per la revolució russa, però no pel bolxevisme”, explica Sabio, que el situa en l’òrbita ideològica del laborisme anglès i de la socialdemocràcia de l’alemany Willy Brandt, i allunyat de l’estalinisme i el trotskisme. “Va voler canalitzar les energies de la CNT cap a un partit polític. Pensava que l’abstencionisme del sindicat era una catifa roja per a les opcions més conservadores”. Això li va costar la defenestració al congrés del 1922.

Maurín deixa Lleida a finals del 1919 per traslladar-se a Barcelona, on viu l’eclosió de l’anarcosindicalisme i on trava amistat, a més d’Andreu Nin (amb qui fusionaria el BOC i Esquerra Comunista al POUM), amb el lleidatà Salvador Seguí, El noi del sucre, la mort del qual, tirotejat per pistolers blancs de la patronal l’any 1923, el va commocionar.

Després vindrien la presó com a cap del moviment obrer, en el qual va rebutjar les accions armades i va advocar per la confluència, l’exili a París, la Segona República, la revolució del 1934, la sublevació feixista, la Guerra Civil, el Maig del 37, de nou la presó i, el 1947, l’exili a Nova York, on ja hi havia la seua esposa, Jean Soubarin, i el fill d’ambdós i on fundaria l’ALA, l’American Literary Agence. Així, amb aquesta, després de mitja vida de militància en el marxisme heterodox, es va alinear l’altra meitat al bàndol occidental de la guerra freda cultural.

El tret, el bisbe de la Seu i el fals espia de la CIA

Maurín va estar pres a Jaca entre l’agost del 1936 i 1937. En va sortir sense càrrecs: ningú el va identificar al haver estat donat per mort. Poc després, quan anava a França, la seua cara li va sonar a un policia. Era un exmembre de la Brigada Social de Barcelona que havia participat en la seua detenció del 1925, i que el va reconèixer per la cicatriu del tret que va rebre al genoll en aquest arrest. Pres fins al 1946, salva la vida al mediar el bisbe de la Seu, Ramon Iglesias, de Durro, amic de la família i sotana de capçalera de Franco. Es reuneix amb la seua dona i fill als EUA. Se l’assenyala en fals com a agent de la CIA. “Entra amb visat de turista i no té la nacionalitat fins al 1961. Si fos un agent l’hauria obtingut abans”, i Sabio remarca que “mai va rebre finançament”.