Tamarit, 1626: set dones moren penjades per bruixes

Tamarit de Llitera va ser escenari fa quatre segles, el 1625 i el 1626, d’un macroprocés per bruixeria que va acabar amb un sorprenent gir de guió: després que set dones fossin penjades sota l’acusació de practicar la bruixeria, unes altres tres, Margalida Escuder, Juana Bardaxí i Juana Seneta, aconseguien que les seues previsibles execucions es quedessin en sis mesos de reclusió al fer que la Inquisició, menys severa amb aquestes conductes, prengués els seus casos a la justícia del regne.

El procés, poc conegut a la zona malgrat haver estat objecte d’estudi per part d’historiadors com Ángel Gari, va tenir el seu origen en una acusació contra les deu dones per, presumptament, haver participat en conventícules (la generalització del terme basc aquelarre és posterior) suposadament celebrades als voltants de la localitat i de cometre heretgies com renegar de la fe cristiana.

El procediment va incloure un canvi de jurisdicció que va permetre salvar la vida a tres de les acusades

La toponímia local vincula aquestes pràctiques amb l’anomenada placeta de les bruixes, la zona superior d’un monticle proper a les restes de la Torre dels Moros, situada en una zona arborada al nord-est del nucli urbà i en què continua resultant visible la presència d’una roca ritual, una espècie d’altar esculpit a la pedra, les inscripcions de la qual pràcticament han estat esborrades per l’erosió.

“Aquest element petri podia haver estat utilitzat com a lloc de rituals, i amb el pas dels segles les petjades paganes havien de continuar en la tradició i per això ha perviscut fins a nosaltres la tradició que aquí es reunien les bruixes per fer els seus aquelarres”, explica el portal Piedras Sagradas, de l’Institut d’Estudis Altoaragonesos.

“Als aquelarres de Tamarit es renegava de Déu i es prometia obediència al diable”, assenyala en un altre dels seus treballs l’historiador, que descriu així «la fórmula utilitzada per les bruixes de Tamarit per entrar en la secta: “Renegar de Déu, del pare que els va engendrar i de la mare que els va parir.” Fórmula que suposa un rebuig de ple de tots els valors vigents en l’època, una agressió a l’ordre social establert.»

Les deu dones tamaritanes van ser empresonades a la presó seglar, dependent de la Corona, d’aquesta localitat. Sobre totes elles pesava l’acusació d’haver participat en reunions d’aquest tipus i d’haver renegat de la fe oficial, la qual cosa en aquells temps comportava la pena de mort, normalment a la forca. Tanmateix, el procés va incloure un inusual gir de guió en la llarga i fosca època de la caça de bruixes.

“Amb Margalida Escuer i Juana Bardaxí s’arriba a la situació extrema que les mateixes acusades, ja preses en presons reials, fan tots els possibles perquè se les denunciï al Sant Ofici (i ho van aconseguir), per sospitoses d’heretgia, per tal d’escapar de la forca”, narra Gari. “Les dos s’escapen de la forca mitjançant el pas de la causa a la Inquisició”, afegeix.

“Van forçar la denúncia –explica Gari– perquè les penes inquisitorials eren menys dures que les de la justícia ordinària”, un factor al qual se n’afegeixen tres més: la pugna entre jutges i inquisidors, la legislació aragonesa que permetia als segons reclamar causes i el temor dels primers a acabar empaperats pels inquisidors.