COMARCAS
El poble que va disfressar el seu carnestoltes de festa religiosa per saltar-se el veto franquista
Mequinensa va poder mantenir una tradició de diversos segles . Els veïns van desafiar la dictadura durant dècades amb accions com pintar-se la cara davant la prohibició d'utilitzar caretes
Un grup de dones disfressades al poble vell de Mequinensa als anys seixanta. - AJUNTAMENT DE MEQUINENSA
La gent anava a l’església, a les celebracions religioses, i quan acabaven s’atansava a casa seua, es disfressava i es reunia a la plaça d’armes del poble i començava a desfilar pels carrers amb una banda de músics”, explica Javier Rodes, responsable dels museus de Mequinensa, sobre la tradició del carnaval de la localitat, que es remunta a fa més de tres segles i que té entre les seues particularitats la d’haver estat una de les poques en tot l’Estat que es van mantenir durant la dictadura franquista.
Al franquisme no li agradava el carnaval, cosa que va portar que al febrer del 1937 “se suspenguessin en absolut les festes” ja que “les circumstàncies excepcionals que travessa el país (...) aconsellen un retraïment en l’exteriorització de les alegries internes, que es compaginen malament amb la vida de sacrificis que hem de portar”, segons recollia una ordre del seu governador general. Tres anys després, Ramón Serrano Suñer, conegut com el cuñadísimo, llavors ministre de Governació, prorrogava la prohibició “no existint raons que aconsellin rectificar l’esmentada decisió”.
Tanmateix, a Mequinensa van optar, ja en plena postguerra, per traslladar el carnaval a la primera setmana de febrer i fer-ho coincidir amb les festivitats de Sant Blai i Santa Àgueda, el 3 i el 5 de febrer. “El carnaval es va mantenir amb la particularitat de la data, i potser per això es va salvar, perquè va quedar camuflat com una festa religiosa”, anota Rodes. “No es deia que era un carnaval sinó una festivitat de sants, i la dictadura va fer els ulls grossos, ho va tolerar”, afegeix.
Es pintaven la cara davant la prohibició d’utilitzar màscares. - AJUNTAMENT DE MEQUINENSA
“La gent es disfressava del primer que trobava a casa, sovint amb les robes dels seus avantpassats”, explica José Nicolau, de 94 anys, que va viure els primers carnavals de desafiament al franquisme.
“No es tenia cap por ni es deia el nom de Franco per a res. La gent es divertia i ja està”, afegeix.
El veto a les celebracions carnavalesques dedicava un apartat específic a la prohibició de l’ús de màscares, un extrem que sí que es respectava a Mequinensa, encara que també per a això van trobar un pla b: “La Guàrdia Civil no permetia que la gent es tapés la cara, però, en aquesta línia d’anar sempre al límit, molta gent se la pintava.”
Les celebracions, l’organització de les quals va girar entorn de les dones des del segle XVIII, es van recuperar amb el trasllat al poble nou després de la inundació. I es mantenen (se celebren aquest cap de setmana) amb particularitats com el requisit que per participar en el concurs, les disfresses de les quadrilles han d’haver estat fetes a mà. “Requereixen molt esforç i dedicació. A la tardor ja es comença a treballar en els dissenys”, assenyala Rodes.
El carnaval de Mequinensa va ser declarat festa d’interès turístic pel Govern d’Aragó a finals del 2018 “per tractar-se d’una festa popular molt arrelada a la localitat, que se celebra des de fa diversos segles amb activa participació de la població, en la qual té un notori arrelament”, assenyala el reconeixement.
Per la seua banda, l’ajuntament de Mequinensa ha posat en marxa els treballs per dedicar-li un museu.
