Trenta fosses per a un doble oblit: la carpetada institucional a la memòria democràtica arracona en l’oblit víctimes de la Guerra Civil
La carpetada institucional a la memòria democràtica arracona en l’oblit centenars de víctimes de la Guerra Civil. La revolució llibertària i la seua posterior repressió continuen esperant narrador
Les restes de Torrent- Els ossos humans que van aflorar la setmana passada en unes obres al cementiri de Torrent de Cinca, tant els procedents d’una tomba documentada com la resta, pel que sembla d’una fossa, seran dipositats al nínxol que comença a ser utilitzat com a ossera municipal sense que s’arribi a analitzar el seu ADN per intentar identificar-ne l’origen. - JORDI ECHEVARRIA
“La derogació de la llei de Memòria Democràtica d’Aragó és sens dubte un greu pas enrere, per la qual cosa representa renunciar a conèixer i difondre l’important paper de certes persones, fets i institucions en la lluita per la democràcia”, explica el sociòleg Josep Espluga, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que crida l’atenció sobre l’efecte pràctic d’aquesta mesura imposada per PP, Vox i PAR sobre “la peculiar història llibertària de les comarques de la Franja”: “No suposa gran cosa, ja que es tracta d’una memòria que amb prou feines s’ha recuperat encara, almenys des d’un punt de vista oficial.”
Ahir, per segon any consecutiu, no hi va haver commemoracions pel Dia de la Memòria Democràtica, una decisió institucional a favor de l’oblit que, tanmateix, conviu amb l’existència de les 28 fosses amb centenars de represaliats a la Llitera i la ribera del Cinca (i quatre més a Benavarri) que comptabilitza el Govern d’Aragó, dos terços de les quals continuen sense ser inhumades, ni tan sols dignificades.
Aquest gir de la memòria democràtica a l’amnèsia institucional resulta redundant, com apunta el professor, davant d’un dels episodis de la Guerra Civil a què amb més pressió, i poques excepcions, s’ha aplicat la sordina des de les instàncies oficials: primer el mateix Govern republicà, després el franquisme i després també la narrativa memorialista.
Es tracta de la revolució llibertària i col·lectivista desplegada l’estiu del 1936 a la Franja i que va tenir el seu epicentre a la Llitera i el Baix Cinca, una insurgència que va derivar en la primera experiència de govern anarquista després de la de Majnovia, localitzada a Crimea i el Donbàs (Ucraïna) del novembre del 1918 al juny del 1921.
El silenci oficial al voltant d’aquest episodi històric contrasta amb la seua ressenya en algunes de les principals obres sobre la Guerra Civil. “Els anarquistes d’Aragó van intentar així el que els seus companys catalans sempre havien eludit: la presa total del poder” creant el Consell d’Aragó, que va tenir la primera seu a Fraga l’octubre de 1936, narra a El corto verano de la anarquía Hans Magnus Enzensberger, per a qui “no és d’estranyar” que aquest organisme “s’hagi convertit en el blanc de la desaprovació general” quan els seus objectius principals eren “restablir, unificar i desenvolupar racionalment l’economia de la regió, que havia estat deteriorada per la guerra” i havia protegit la població “contra els abusos de les milícies, que en ocasions s’havien comportat com una potència ocupant”.
El cop d’estat del 1936 va deixar aquestes comarques en terra de ningú, i això “va propiciar que els grups socials més actius al territori, d’inspiració anarquista i amb una sòlida implantació prèvia, s’autoorganitzessin i prenguessin el poder”, una cosa que es va veure afavorida per “l’enfonsament de la legalitat republicana” i que va derivar en la creació de consells locals, col·lectivistes i igualitaris (es va prohibir la feina assalariada), amb el Consell Regional de Defensa com a òrgan de coordinació.
“Va ser un moviment social de grans dimensions”, amb una “transformació radical de l’ordre econòmic i social que no va acabar a causa de l’arribada de les forces franquistes, sinó que va ser dissolta militarment l’agost del 1937 pel Govern de la República”, que el “percebia com un contrapoder i una amenaça als principis liberals burgesos que aquell representava”, explica Espluga.
Va ser, juntament amb els fets de maig del 37 a Barcelona, el principal exponent de la guerra dins la guerra. A partir de l’ocupació de la zona pels revoltats entre març i abril del 1938, “la memòria d’aquelles transformacions socials va ser silenciada i ocultada”, i els seus protagonistes, represaliats, anota el professor.
“El final del franquisme no ens va tornar aquella memòria”, afegeix, ja que “les característiques del que va passar a les comarques de la Franja no tenia encaix” en la narrativa sorgida de la transició, indica, ja que “era, i potser encara és, un desafiament massa gran que situa les comarques de la Franja com doblement perjudicades” en termes de memòria, o d’oblit, institucional.
