Història viva de l'estació de trens de Les Borges Blanques

Aquest dilluns passat es van complir 150 anys de l’arribada del tren a les Borges Blanques, una fita històrica promoguda per empresaris de Tarragona per connectar la capital de la comarca amb Barcelona i Saragossa que va suposar un impuls econòmic crucial per al desenvolupament del territori. Si algú pot donar fe de la importància de la línia fèrria, aquest és Josep Maria Álvarez, que ha passat més de dos dècades vetllant pel bon estat de la infraestructura ferroviària des de Puigverd de Lleida fins a Picamoixons.

“Vaig arribar a les Borges el 1967. Al princpi vaig treballar a l’estació de Lleida, el 1950 me’n vaig anar a la de Balaguer, vaig tornar a Lleida, i entre els anys 1965 i 1967 vaig supervisar el funcionament de la de Canfranc. Finalment vaig tornar a les Borges i allà em vaig jubilar”, explica. Va nàixer a la Pola de Lena, a Astúries, el 1931. El seu pare també era ferroviari. “El van enviar a Lleida, lluny de casa com a represàlia per estar vinculats al bàndol republicà. Tota la meua vida he treballat al sector ferroviari, 40 anys”, diu. “A les Borges coordinava el treball de vuit brigades formades per vuit treballadors cada una, que s’encarregaven de reparar les vies, mantenir-les en bon estat, així com reparar els camins, les vies i els passos a nivell, que superaven el centenar”.

El 1975, Renfe va enderrocar l’antiga estació i va aixecar l’actual, amb dos habitatges i una oficina: una per al supervisor d’obres i una altra per al cap d’estació. 

“L’activitat productiva estava llavors totalment vinculada al tren, com per exemple la de molins d’oli i fàbriques. A més de les mercaderies, era el principal mitjà de transport perquè els habitants del pla poguessin fer encàrrecs i per distribuir el correu.” Álvarez es va jubilar pocs mesos abans del tràgic accident de tren que va costar la vida a 15 persones, deu nens i cinc adults, en un pas a nivell sense barreres de Juneda. “Va ser un fet molt dolorós al qual no trobo justificació”, va dir.

Després de la jubilació, el que va ser sobrestant d’aquestes infraestructures ferroviàries ha vist com l’estació de les Borges Blanques perdia rellevància, l’activitat econòmica es reduïa, es tancava l’oficina i l’estació es degradava dia rere dia. “És el preu del progrés i l’automatització”, valora Álvarez.