La xisqueta pallaresa resisteix

La xisqueta pallaresa, raça d’ovella autòctona del Pallars, resisteix amb una cabanya d’una mica més de 15.000 caps tres dècades després d’haver-se trobat al caire de l’extinció. Les xifres donarien per tenir per consolidada la seua recuperació en termes demogràfics, malgrat que la seua continuïtat s’atansa a una altra cruïlla: la continuïtat dels ramaders, dels pastors, el declivi, agreujat per la falta de relleu generacional, dels quals es configura com una seriosa amenaça. “Estem en franca decadència. Fa set anys hi havia 34.000 ovelles al Pallars Jussà i ara en queden menys de 30.000”, explica Gerard Ricou, president de l’Associació Pallaresa de Ramaders d’Oví, que dissecciona amb dos dades l’horitzó de l’ofici: “Més de la meitat dels ramaders tenen més de 50 anys, i n’hi ha més de vuitanta anys complerts que de menys de 50.”

Envelliment i falta de relleu

L’envelliment i la falta de relleu tenen una relació directa amb la cabanya, que ha quedat reduïda a la meitat en un quart de segle, ja que, segons les dades de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), al Jussà es pasturaven 60.554 caps el 1999. Aleshores predominava de manera clara la lacona, d’origen francès. Avui hi ha unes 12.000 xisquetes al Jussà, concentrades des de Tremp cap al nord, i entre 3.000 i 4.000 més al Sobirà.

A l’associació hi ha 28 ramaders, 25 del Jussà, un del Sobirà i dos d’Àger, que són mig centenar menys dels que hi havia fa 25 anys.“No sabem com capgirar-ho. Costa molt començar i no hi ha relleu, els hereus de les cases que continuen criant corders no volen saber-ne res”, assenyala. Encara que també hi ha alguna excepció, com passa a casa de Jaume Montanuy, a Sant Esteve de la Sarga, la filla gran del qual es farà càrrec d’un ramat de 2.000 caps (1.700 ovelles i 300 cabres i xais) quan acabi la carrera de Veterinària, de la qual està fent el cinquè i últim curs.

“Hem de donar el relleu a la gent jove”, explica, mentre comparteix els seus temors pel futur de la xisqueta. “Estava perduda, en perill d’extinció, però hem aconseguit recuperar-la. Ara s’ha millorat i es manté, però el problema rau en el fet que es mantinguin tant la raça com el negoci”, assenyala. 

Els nuvolots d’aquest horitzó no procedeixen únicament de la falta de relleu generacional entre els pastors. Falta també, com ha anat passant de manera generalitzada en les ocupacions tradicionals i/o artesanals del món rural, mà d’obra que vulgui incorporar-se com a assalariada. “Aquest any hem minvat en 300 ovelles. El problema que tenim és de personal. No hi ha gent que estigui disposada a treballar en aquest ofici”, explica Montanui.

Un ramat com el de casa seua, que pastura a l’aire lliure durant tot l’any entre Sant Esteve de la Sarga i el Meüll, amb l’excepció de l’època de cria i les temporades de pluja i neu, necessita l’atenció de quatre persones a més dels membres de la família.

Els Montanui, tractants de bestiar des de fa sis generacions, tenen un peculiar model de negoci que combina la venda de corders en viu per a la cria amb el sacrifici de corder criat en ecològic que distribueixen a la demanda a Barcelona (de 35 a 40 corders setmanals) i una tercera línia de subministrament de canals d’altres productors per a carnisseries.

Els productors de la zona comencen a inclinar-se per aquest tipus de línies de negoci basades en la comercialització de carn d’alta qualitat en circuits de caràcter gurmet, o el proveïment a artesans alimentaris de la zona, davant de la impossibilitat de competir amb les produccions pràcticament industrials procedents de països com Nova Zelanda i l’Uruguai.

Competència deslleial

“Estan col·locant les canals ultracongelades al port de Barcelona a un euro el quilo”, denuncia Ricou, mentre el corder viu del Pallars cotitza a una mica més de cent euros en viu. Això són entre 22 i 25 quilos que, una vegada especejat l’animal, es queden al voltant de tretze en net que multiplica per entre set i vuit el preu, assegura.“No s’hi pot competir”, conclou el president dels ramaders d’oví del Jussà.