Pepet, el pallarès que va crear una universitat

“He aprofitat totes les ocasions que he tingut per continuar formant-me. No he deixat passar cap oportunitat”, explica des de Lima (Perú), José Ticó, Pepet de Serra per als seus familiars i veïns, un marista originari de Lladorre (Pallars Sobirà). Els seus 101 anys li han donat per haver estat en dos ocasions provincial del seu orde al país andí, al qual va arribar per primera vegada el 1943 amb només 21 anys i com a missioner, i per haver participat el 1990 des d’aquest càrrec en la fundació de la Universitat Marcelino Champagnat, de la qual va ser el primer secretari general i, anys més tard i amb 82 compliments, un dels seus primers doctors. És professor emèrit des del 2019.

La biografia del Pepet de Serra inclou alguns traços emblemàtics del Pallars com la migració, la capacitat d’adaptació i, alhora, l’arrelament. I també, esclar, la longevitat.“La casa no es partia. Hi havia l’hereu i els altres sabien que havien d’anar-se’n a una altra casa o a aprendre un ofici, militar, religiós o d’un altre tipus, encara que els solters tenien dret a seguir a la casa mentre ho fossin”, explica l’economista Xavier Ticó, nebot del Pepet.

Ell, que vivia en una casa en la qual havien nascut dotze fills, va ingressar amb dotze anys en els Maristes, els quals, com altres ordes, recorrien el Pirineu a la recerca de joves amb talent i amb els quals es va formar com a professor de física i matemàtiques anys abans de viatjar al Perú. Quan va decidir fer-se missioner, el seu mentor “em va dir que escrigués als meus pares per veure si em donaven permís. Els vaig escriure, però com que no em responien em va dir que havia d’anar a casa i convèncer-los”, explica. “Primer em van dir, a poc a poc, hem de parlar-ho amb la teua mare. Vaig esperar una setmana”, recorda, fins que el seu pare va acabar per donar-li via lliure. “Ho vaig dir al director i a finals d’aquell any em van traslladar al juniorat de missions internacionals de Grugliasco, a Itàlia”, explica el Pepet.

“Algunes vegades em sorprenien les responsabilitats que se m’encomanaven, com, per exemple, ser mestre de novicis o quan em van demanar que anés a Roma per dirigir grups de maristes amb més experiència que jo”, anota. Al segle de vida que acumula va passar de ser alumne en una escola que disposava d’un mestre per a 60 alumnes, en la qual va començar a destacar pel seu domini numèric (“em sabia les taules de multiplicar a la perfecció, vaig guanyar diversos premis”, explica), a fundar i dirigir una universitat en un itinerari que va incloure etapes de residència en països com Itàlia i Espanya. Tot plegat sense perdre el contacte amb la seua família, que compta avui amb 106 membres (la més recent és, des de l’abril, Amaia Ticó Sánchez) de sis generacions i en la qual ell és el de més edat. “Connecta cada cap de setmana” amb el grup de WhatsApp familiar, explica l’economista, i contacta sovint amb amb els seus germans Sever i Teresa i amb el seu nebot Josep, que viu a Casa Serra a Lladorre, on també s’ha donat un procés d’adaptació, del boví de llet de principis del segle XX a l’actual combinació del boví d’engreix amb activitats turístiques com una casa rural i un càmping.

El Pepet de Serra no ha pogut conèixer en persona l’etapa més recent. José Ticó solia desplaçar-se a Lleida i visitar també Lladorre cada dos anys, tres a tot estirar, en uns viatges que s’han vist substituïts per les visites que li van fent els seus familiars.