L'oncle pallarès d'Amèrica

El palau de Marivent, el luxós edifici modernista de Palma conegut per ser, mitjançant un tempestuós plet, la residència d’estiu de la família reial espanyola, es va pagar amb la fortuna que havia amassat amb els seus negocis de salnitre a Xile Matías Granja, natural de Sort. Malgrat que no el va ordenar construir ell, sinó la seua primera dona, Laura Mournier, que després de morir ell havia aconseguit la meitat dels seus cabals (i dels seus deutes), i el segon marit d’aquesta, el grec Juan Saridakis, el cognom del qual donaria durant dècades nom a una finca (Can Saridakis) freqüentada per artistes i bohemis de l’illa.

La història de Granja arranca el 1840 a Sort, on naix, i té el seu primer punt d’inflexió a una nit de Nadal de finals de la següent dècada, quan irromp a la missa del gall amb un feix de palla cremant. “Aquest episodi el vaig recollir de la tradició oral”, explica Sisco Farràs, que descriu la vida de l’empresari pallarès a Òpera i salnitre (Garsineu, 2024) i que explica com, després de la barrabassada, “el seu pare, que havia estat alcalde i era una persona coneguda, li va recomanar que toqués el dos”. Se’n va anar a Barcelona, des d’on va viatjar a Valparaíso el 1864, amb 24 anys, després de contactar amb els agents d’immigració que el Govern xilè enviava a Europa per captar emprenedors europeus amb els quals explotar el desert d’Atacama. En aquells anys coneix el bilbaí Juan Higinio Astoreca, que seria primer el seu soci i més endavant soci i cunyat al casar-se amb la seua germana, que també va deixar el Pallars.

“Es començava a parlar de l’or blanc, que era el salnitre”, assenyala Farràs. Matías passa quatre anys aprenent amb empresaris del guano i la mineria, mentre Juan comença a guanyar diners amb el comerç colonial, que consistia a vendre, de vegades amb marges exagerats, a les ciutats del nord, a milers de quilòmetres, els productes europeus que importaven amb vaixell. Els cunyats s’associen i “funden l’empresa Granja Astoreca, amb la qual comença la fase d’acumulació de capital” prèvia a la seua expansió, anota Farràs.Anys més tard, el 1885, Granja entra, associat amb Baltasar Domínguez i el gallec Antonio Lacalle, en el negoci del salnitre al nord de Xile. El salnitre (nitrat de potassi) va tenir fins al primer quart del segle XX una elevada demanda a Europa, on la indústria química l’utilitzava com a base de fertilitzants i explosius. S’extreia, després de separar-lo de la pedra, als afloraments dels dipòsits naturals de sals de nitrat que localitzaven al desert els pateadores. Des d’allà es traslladava, per processar-lo, a les oficines salnitroses, una espècie de colònies industrials similars a les tèxtils d’aquella època al Llobregat.La companyia del pallarès va localitzar una zona amb algunes salnitroses abandonades, les va comprar. va construir un port a Caleta del Coloso per donar sortida al material cap a Europa i va aconseguir els permisos del Ferrocarril d’Aguas Blancas, inicialment de cent quilòmetres i que a finals dels anys 20 superava els 280. “Va veure que l’única manera de fer-lo rendible era fer-ne factible el transport. I a més, això els donava el monopoli del transport sobre altres oficines”, indica Farràs.

També la vida sentimental de Granja va ser atrafegada en aquells anys. Es va casar el 1877 amb Mournier, tot i que la parella va durar poc per incompatibilitat de caràcters. Poc després es va aparellar, sense casament, amb Laura Navarro, amb qui va tenir dos fills.A començaments de segle, de tornada d’un viatge per Europa, s’emporta dos desenganys que no havia vist venir: Mournier li demana el divorci i, amb ell, la meitat de la fortuna i, pràcticament de manera simultània, s’adona que el negoci pateix fortes tensions financeres. El pallarès va intentar deixar-ho tot lligat abans de morir, el 15 de juliol del 1906. Tanmateix, el pla no va sortir del tot com havia previst; entre altres coses, perquè els deutes es van menjar un terç de l’herència.

Al testament llega el 50% de la fortuna a Laura Mournier, que l’any següent es casaria amb Saridakis, 24 anys menor que ella (56 per 32). Es van conèixer mentre dissenyava la decoració del palau que ella s’havia construït a Valparaíso, i que es va convertir en una espècie de centre de la faràndula. 

L’altra meitat, després d’apartar un 2% per a centres assistencials, la va dividir entre els seus fills (30%), altres branques de la família i alguns polítics, un vincle que va tenir potents efectes secundaris, com l’escàndol que va provocar el préstec de 500.000 lliures que el ministeri d’Hisenda pel que sembla després de la intervenció del titular d’Interior, amic i soci de Granja, va vehicular cap a la salnitrosa a través del Banc Central ja el desembre del 1907. “El Govern va fer l’operació per salvar la salnitrose, però això va generar un tremend enrenou”, senala Farràs. 

Mentrestant, el deteriorament de les relacions laborals a la companyia va derivar en una vaga general que aquest ministre va reprimir amb tal brutalitat que, després de segar la vida de més de 2.500 obrers, va quedar gravada en la memòria col·lectiva de Xile. Tant que Quilapayún la va musicar en el seu Cantata de Santa María de Iquique: “Diremos la verdad / verdad que es muerte amarga / de obreros del salar.”Mournier i Saridakis van viatjar a Europa i es van instal·lar a Palma el 1922. 

Tres anys després inauguraven Marivent, que els hereus del grec van cedir el 1965, després de la seua mort, a la diputació de Mallorca amb la condició que hi allotgés un museu. El franquisme el va cedir a Joan Carles de Borbó com a casa d’estiueig en una operació de promoció turística que els tribunals balears van ordenar revertir als anys 80 i que el Suprem acabaria avalant: “L’ús com a residència de la família reial del Palau de Marivent ha passat a ser el prevalent i determinant” i havia generat “incompatibilitat” amb el museu, va sentenciar.