Rucs contra el foc al Pirineu

“Ens han demanat que els portem al Montsec, a una zona propera a Àger, per netejar una àrea de muntanya amb risc d’incendi, i ho provarem”, explica Josep Lluís Piqué, responsable juntament amb Jesús Martín de la Microreserva del Ruc Català de Soriguera. Allà s’encarreguen de la cura d’un grup de 17 exemplars d’aquesta raça autòctona, que en les últimes dècades ha passat de trobar-se al caire de l’extinció a atansar-se al miler d’individus i passar a ser catalogada com a espècie “en expansió” pel ministeri d’Agricultura.

“El ruc és ideal per desbrossar, millor que l’ovella i que la vaca”, il·lustra Piqué, que destaca la idoneïtat dels rucs per a la neteja de la brossa, l’expansió de la qual és un dels principals factors d’augment del risc d’incendi a les zones boscoses. “Necessiten menjar molt variat, i això inclou aliment vast. El ruc és millor netejador que la cabra. Si els poses en una finca ho deixa tot net”, anota.

El ruc és herbívor i la seua dieta en espais oberts es basa en l’esporgada d’herba, també la de tipus estepària, més seca que la dels prats i zones de regadiu, i en la ingesta de tiges i de fulles de plantes de tot tipus, encara que no sol rosegar els arbres, la qual cosa eleva les seues prestacions com a desbrossadors de zones boscoses.

Quan es troben estabulats se’ls alimenta amb palla de cereal, fenc i alfals, principalment, i sovint enriquides amb suplements de sal.

“Volem col·laborar amb el projecte Ramats de Foc, i estem parlant amb ells”, anota el criador de rucs.

Aquest programa, impulsat per la Fundació Pau Costa en col·laboració amb la Generalitat, té com a finalitat potenciar la ramaderia extensiva en mitjans boscosos per millorar la conservació del paisatge i reduir el risc d’incendis.

Josep Lluís Piqué i Jesús Martín van començar a criar el ruc català fa un quart de segle per afició. “Vam començar l’any 2000, com a hobby. Vam comprar dos femelles i dos anys després el primer mascle”, recorda. “Al principi les portàvem a Barcelona, a la facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma, perquè les cobrissin. A partir d’allà vam anar creixent i vam arribar a tenir 25 exemplars”.

En aquest sentit, avui el grup és de 17 animals, amb els quals organitzen rutes i tombs per a turistes. És un dels més nombrosos de Catalunya juntament amb el de Joan Gassó a Olvan, al Berguedà, on hi ha més de cinquanta animals.

“No vivim d’això. Ho tenim com a hobby. És bonic visualitzar l’espècie”, explica Piqué, que insisteix en la necessitat de reforçar aquesta última faceta.

“Si no es mou el mercat, es perdrà la raça”, adverteix. Les destinacions més habituals dels rucs en els últims anys han estat les de realitzar activitats de turisme rural i participar en la neteja de muntanyes, a la qual cosa se sumen algunes compres per part de famílies que els tenen com a mascotes a les seues propietats.

Gairebé mig segle després del naixement d’Afrac (Associació per al Foment de la Raça Asina Catalana), el 1978, per salvar el ruc català, el ministeri d’Agricultura comptabilitza 963 exemplars en 134 ramats, la pràctica totalitat dels quals (920 i 127) a Catalunya, on es troben la totalitat dels que tenen capacitat reproductora (489 femelles i 299 mascles). Per a aquest febrer s’espera a la facultat de Veterinària de Barcelona el naixement del primer ruc in vitro.