Un col·lectiu de gambians de Cervera s'organitzen per netejar a fons les granges a la nit

El Nadal passat vaig visitar Cervera i vaig redescobrir coses magnífiques que m’enorgulleixen com a filla que soc d’aquesta ciutat. Coses no exemptes d’algun però. Em sincero en dos. La primera és menys contrastada: m’han comentat que actualment és de les ocasions en què hi ha disponibles més llocs de treball.

Com he apuntat unes línies més amunt, sempre hi ha un però. No hi ha prou vivenda per absorbir els habitants nouvinguts o els que han iniciat un projecte de vida, com és el cas de les parelles joves. Cal ser exactes; en ambdós casos estan iniciant un projecte de vida, i, mentrestant, l’especulació comença a campar al seu aire. Desgraciadament, Cervera ja forma part de la relació de municipis a declarar com a població amb un mercat residencial tensionat.Un dia entre setmana em vaig creuar al carrer amb les persones que acudeixen als serveis alimentaris de Càritas i, en comparació a anteriors ocasions, la cua era més curta i estava centrada, sobretot, en grups familiars. Menys pobresa o bé expulsió?El segon apartat en què vull centrar-me és una trobada que vaig mantenir amb la propietària d’un restaurant de la ciutat, amiga de tota la vida d’una de les meues germanes.

La conversa va derivar cap al col·lectiu gambià instal·lat a Cervera des de fa molts anys. Es tracta ja de segones generacions i de persones nascudes a Catalunya.Un grup de persones emprenedores d’aquest col·lectiu ha donat cabuda a un ofici que fins fa poc era injuriat: la neteja de les granges d’aus i conills. Ningú volia dur a terme aquesta tasca. Molts dels gambians empadronats a Cervera s’han organitzat en grups de treball nocturn; carreguen les aus i els conills als camions i, quan queda la granja lliure, s’esmercen al màxim per netejar-la. Això sí, esperem que amb els materials necessaris que marca la normativa. Sempre amb l’esperança que aquest treball estigui regulat.No tinc ni la més remota idea de quins materials i de quines proteccions han d’utilitzar. Aquest punt el deixo per al periodisme de carrer o per a un futur reportatge.

Davant del dubte de l’existència o no d’una normativa, el que sí que tinc clar és que cal valorar aquest ofici com una gran idea. On menys ens ho esperem, apareixen els anomenats nínxols d’oficis que, amb el temps, es converteixen en llocs de treball consolidats.No estaria malament que en les propostes a premis o iniciatives a l’excel·lència comptessin amb aquest col·lectiu a l’hora d’aconseguir un reconeixement. Els veïns de ciutats petites i municipis centren les seues mirades en les persones que poc han fet per elles, i són senzillament façana. Sovint, només primen els interessos de col·lectius reduïts de l’entorn dels moviments més polítics que socials. I si es tinguessin àmplies mires a mode del desaparegut sota les aigües far d’Alexandria? I si les grans corporacions, com a Ciutadà Kane, veiessin una revelació de cara a noves propostes de treball? L’ull que tot ho veu; que tot ho observa. Esperem que no. Ja sabem que poden amb tot i a qualsevol preu.