ESNOTICIA
L'any en què Aran va salvar el port de la Bonaigua
Durant segles els comerciants van haver de 'trincar eth pòrt' per creuar-lo. Alfons XIII va inaugurar la via el 1924
Les cròniques d’aquells anys afirmen que un viatge de Barcelona a Vielha comportava invertir 39 hores utilitzant el tren, la diligència, la tartana, la cavalleria i les cames, descansos al marge, per la qual cosa els millors excursionistes aconsellaven anar a la vall des de França. De fet, les comunicacions entre Aran i l’exterior només podien considerar-se com a tals en les connexions amb França, seguint el curs de la Garona. Cap a Catalunya o cap a Espanya s’utilitzaven principalment els passos pels ports de Vielha o de la Bonaigua, però “a l’hivern, per portar les mules a les fires de Salàs de Pallars, Organyà i Sarinyena calia trincar eth pòrt, és a dir, cavar trinxera a la neu caminant i amb mules”, relata el documental de Musèus dera Val i Albert Naudín sobre el centenari de la carretera de la Bonaigua (actual C-28).
Traginers i altres comerciants havien trencat el port durant segles i no va ser fins al 1924 que van poder salvar-lo sobre una carretera convencional. Diversos testimonis havien deixat escrits reiterats accidents mortals de comerciants al creuar el sinuós port: Pascual Madoz, jutge, militar i polític, va relatar per exemple un sinistre ocorregut el 1843 en què van morir sis persones amb les seues cavalleries sorpreses per una forta nevada i un indomable torb.
Durant les últimes dècades del segle XIX, arrossegada per un auge de la mobilitat i els viatges a Europa, Aran va començar a reivindicar millors comunicacions amb l’Estat al qual pertanyia i al qual mostrava fidelitat. Tanmateix, el moviment va estar durant un temps copat pel projecte d’un tren anomenat Ferrocarril del Ribagorçana (vegeu el text lateral). Aquesta iniciativa no va trobar mai prou finançament i va acabar arruïnant el seu autor, l’enginyer Luis Rouviere. Finalment, es va apostar per la carretera i, encara que els projectes inicials “sempre van considerar túnels per evitar la neu del port”, es va apostar per l’opció menys costosa.
Aran va celebrar el juliol passat l’efemèride que va representar el final d’un trajecte mortal. El rei Alfons XIII va ser rebut per desenes d’aranesos en la inauguració de la carretera de la Bonaigua, la primera entre Aran i Espanya, i després d’una mica més d’un dia a la vall els va prometre un túnel per salvar l’altre gran port, a Vielha, que porta el seu nom.
Es va començar a construir poc després però no es va acabar fins al 1948. Gairebé 60 anys després s’estrenaria el segon túnel de Vielha.
Divuit alcaldes es van unir fa un segle per demanar comunicacions
Els divuit alcaldes que la Val d’Aran tenia a començaments del segle XX es van unir per firmar una carta promoguda i redactada pel president de la Diputació, el també aranès Josep Maria España i Sirat, per reclamar millors comunicacions de la vall amb l’Estat. Van enviar una carta al ministeri de Foment, que el 1924 la Cambra de Comerç va entregar també al rei en la seua visita a la vall, segons relata l’exsíndic Francés Boya al llibre Hereus de la terra (Pagès Editors, 2022). Remarca Boya que en aquell moment tenia prioritat el projecte de ferrocarril que havia d’arribar al Pirineu i que el debat es va centrar en dos opcions: “Una, la de la Noguera Pallaresa, que ja tenia 25 quilòmetres de recorregut construïts (actual tren de la Pobla), i una altra, la de la Ribagorçana. La Cambra de Comerç va defensar que el projecte de la Pallaresa no interessava a Lleida perquè no connectava amb la Val d’Aran”. El projecte del ferrocarril de la Ribagorçana portava la firma de l’enginyer Luis Rouviere, que el va presentar el 1891 i a qui va costar “gairebé tota la seua fortuna, i va viure pobre i afligit, ple d’amargors en el seu cor, pels desenganys rebuts dels polítics i governants, dels financers i homes de negocis”, segons una publicació del moment recollida al llibre de Boya. Rouviere mai va aconseguir finançament per al ferrocarril central del Pirineu i va quedar descartat. Únicament es va aconseguir impulsar el tren que havia d’unir Baeza i Sent Gironç passant per Lleida i que el 1951 va estrenar el seu traçat definitiu entre Lleida i la Pobla de Segur. A l’altre costat de la frontera entre Aran i França, un ferrocarril amb 15 quilòmetres de vies unia Marinhac (Alta Garona) amb Eth Pònt de Rei. El 25 de juliol del 1954 va fer el seu últim viatge.