Una viuda i tres fills de casillers del Canal d'Urgell narren els seus records i vivències

La plataforma Canal Viu va oferir el 4 de maig passat un homenatge als últims casillers del Canal d’Urgell. Es tractava de persones que juntament amb les seues famílies vivien en unes construccions habilitades en diferents punts del canal i que s’encarregaven de controlar l’aigua i de mantenir el canal i l’entorn en bones condicions. Tots formen part del gran patrimoni humà vinculat al Canal d’Urgell al llarg de la seua dilatada història: més de 160 anys des que es va construir. Hem parlat amb quatre persones que van viure alguns anys de les seues vides a les casilles del Canal d’Urgell. Es tracta de Soledat Llosada, veïna centenària de les Ventoses, el marit de la qual, Isidre Betriu, va ser el responsable de la casilla del Salt de Pradell durant 15 anys; Josep Farré, veí d’Agramunt i fill d’Antoni Farré, responsable de la casilla del Pont de Ferro de la capital del Sió durant 16 anys, i finalment Carme i Jordi Villuendas, veïns d’Agramunt i fills de Josep Villuendas, l’últim casiller de la casilla d’Agramunt que va treballar gairebé mig segle (48 anys) per al Canal d’Urgell. Prèviament, la família havia viscut a la casilla de Mafet i el seu avi també havia estat un any a la del Clot de Bandera de Preixens.

Les tres famílies entrevistades coincideixen en el fet que “en aquella època ser casiller i tenir una casilla era considerat un privilegi” ja que disposaven d’habitatge sense haver de pagar lloguer. A més, coincideixen que “el sou del canal estava molt bé”. Malgrat això, tant Farré com Llosada reconeixen que “els hiverns eren molt durs, feia molt fred” i “estaves aïllat”. A l’estiu, asseguren que era diferent perquè eren molts els que passejaven per les banquetes aprofitant el bon temps i celebraven dinars al costat de les casilles per la brisa fresca de l’aigua que baixava pel canal. Els familiars d’aquests tres casillers coincideixen que eren persones que “ajudaven molt tothom” i “tots els estimaven”, per la qual cosa “era habitual veure guàrdia civils i veïns menjant a la casilla del Betriu a Pradell on sempre hi havia alguna cosa per consumir [era caçador, pescava al canal, buscava bolets...]”, mentre que a la casilla del Villuenda, quan els casillers treballaven a la zona, la seua dona, la Maria, sempre els obsequiava amb el primer plat, els deixava roba seca.. El Jordi i la Carme, fills de Josep Villuendas, recorden que “els casillers sempre anaven mullats perquè estaven tot el dia en contacte amb l’aigua i poder disposar d’un plat calent era un regal”.

Quant a les tasques dels casillers, coincideixen que “no era dura”. “El que la feia dura era el fred de l’hivern o la calor de l’estiu”, comenta Farré, que assegura que el seu pare a l’estiu creuava el canal nadant per refrescar-se. Els germans Villuendas destaquen que la seua mare va dissenyar uns guants amb pell de corder folrats amb paper de diari perquè el seu pare pogués conduir la moto sense quedar-se amb les mans gelades, “sempre tenia els peus freds i estava refredat”, afegeixen.Tots els casillers van salvar en algun moment la vida d’algú i a totes aquestes casilles que hem conegut, els seus casillers van plantar rosers per evitar que els nens i els seus familiars caiguessin a l’aigua ja que aleshores el canal no estava revestit. Malgrat això, el Jordi Villuendas recorda que va caure amb 9 mesos i el seu pare es va tirar per salvar-lo.

«Malgrat estar aïllats, teníem casa pròpia i un bon sou»

Soledat Llosada. Esposa de casiller a Pradell

Soledat Llosada té 103 anys i va viure durant 15 en una casilla del Canal d’Urgell, la situada al costat del Sant de Pradell (Noguera), amb el seu marit, Isidre Betriu. Concretament, van estar-hi instal·lats entre els anys 1946 i 1961, fins que Betriu va aconseguir feina de vigilant de les sequeres del poble arran de la jubilació del seu antecessor. Llosada, juntament amb la seua filla Montse, recorda els anys a la casilla amb emoció perquè “disposàvem de casa pròpia i el meu marit guanyava un bon sou, els treballadors del Canal d’Urgell van ser dels primers a inscriure’s a la Seguretat Social, el meu marit al principi no volia, era una cosa molt nova”. Malgrat això, reconeix que “vaig passar moltes nits sense dormir i plorant, perquè estàvem aïllats i tenia por, per això quan vam poder, vam anar al poble, pensant especialment en els meus tres fills”. També assegura que “els hiverns eren molt durs, estava tot gelat”. Llosada va arribar a estar tres anys a la casilla, sense baixar el poble. Malgrat això, els seus records són “molt feliços”. Ella sempre cosia perquè els seus fills tinguessin roba nova, tenien un corral i un hort. Així mateix, el seu marit era caçador. “La casilla tenia llum, just la van instal·lar quan hi vam arribar nosaltres, tres habitacions, una xemeneia i un dipòsit que omplíem amb aigua del canal encara que a l’hivern sempre estava gelat”, explica. Quant a la feina del seu marit, destaca que “s’encarregava de mantenir la seua zona del canal en condicions”. També recorda que a “la presa instal·lava trampes per pescar tota mena de peixos: barbs, truites.. que després venia a la botiga del poble”, mentre que quan es buidava el canal “trobàvem també molts crancs” i “els meus fills s’entretenien buscant bales, bussejadors... que després veníem com a ferro”.

«Ser casiller i tenir una casilla assignada era aleshores un privilegi»

Josep Farré. Fill de casiller a Agramunt

Josep Farré, que va viure a la casilla del Pont de Ferro des del 1951 (quan tenia 3 anys) fins al 1967 (19), explica que “la casilla tenia una única planta i disposava d’electricitat malgrat que no tenia aigua corrent, l’havíem d’anar a buscar al canal, que tampoc no ens suposava gaire esforç perquè el teníem a dos passos”. Als baixos tenien un magatzem en el qual van habilitar un corral i també feien hort. Farré destaca que “el que sí que hi havia era un telèfon, que funcionava amb maneta, encara que només connectava amb la Casa Canal”. “El meu pare es comunicava cada dia dos vegades per informar dels nivells d’aigua”, destaca. Assegura que “la feina no era gaire dura, feia el manteniment de la zona, malgrat això havies de ser-hi sempre, no tenies vacances”. El seu pare també es va desplaçar durant molt temps cada dia fins a Castellserà per la banqueta perquè feien obres en el que es coneix com el Terraplè de Castellserà que “van haver d’omplir amb cabassos de terra”, diu. Aleshores per la part superior del Pont de Ferro també hi passaven troncs, “si entraven a dins, s’encallaven i per treure’ls s’havia de tancar el canal, el meu pare va instal·lar taulons davant de l’entrada per fer pujar el nivell de l’aigua i així els troncs passaven pel canal de la part superior i exterior del pont fins que tornaven a caure al canal principal i seguien el seu curs”, comenta.Farré s’emociona quan recorda la seua infància a la casilla del Pont de Ferro, “era especial”, tot i que afirma que “els hiverns eren molt durs, feia molt fred”. Malgrat això, afirma que “en aquella època era un privilegi poder ser casiller i tenir una casilla assignada ja que no havies de pagar lloguer”.

«El nostre pare va salvar la vida a una dona que flotava pel davantal»

J. i C. Villuendas. Fills de casiller a Agramunt

Josep Villuendas va treballar per al Canal d’Urgell durant 48 anys, primer com a casiller a Mafet i seguidament, el 1971, es va traslladar Agramunt després de morir en accident el responsable d’aquesta casilla, on van ser fins al 1996. La Carme i el Jordi recorden que a la casilla de Mafet tenien “llum, aigua, un vàter i xemeneia amb brases mentre que no hi havia dutxa”. “El nostre pare es desplaçava pel canal a peu o en bici, no va ser fins a arribar a Agramunt que li van donar una moto quan va pujar de categoria. Aquí, la casilla semblava un xalet, tenia planta baixa, primer pis i fins i tot golfes.” La Carme i el Jordi expliquen que el seu pare s’encarregava de mantenir el canal i l’entorn en condicions: “Li agradava que l’aigua baixés neta i segava l’herba de les banquetes amb dalla i en els tancaments es desplaçava a la presa de Ponts per fer el manteniment.” Entre les seues tasques també apuntava totes les incidències diàries en una llibreta i cada setmana les entregava a l’encarregat, retirava cadàvers d’animals morts amb uns ganxos i en alguna ocasió també va ajudar a sortir persones que havien caigut. Comenten que “va salvar la vida d’una veïna de Pradell que no va arribar a ofegar-se perquè el davantal li havia fet de flotador”. Apunten que aleshores també era habitual agafar crancs i peixos del canal. També era comú fer hort i tenir corral. Segons la Carme i el Jordi, el seu pare aprofitava el canal per desplaçar canyes malgrat que “de vegades l’hi robaven, i llavors les seguia per la banqueta corrent o en bici”, afegeixen. Recorden que el seu pare els deia que cobrava 1.000 pessetes mensuals alhora que tenia residència gratis, fet que consideren que “era una gran sort” en aquella època, “només pagaven la llum, res més”. La seua mare cuinava molt bé i sempre cosia.