“Era un inadaptat que sempre fugia, com ho va ser Sissí”

El 2015, coincidint amb el centenari de la mort de l’arxiduc d’Àustria Lluís Salvador d’Habsburg, Mallorca li va dedicar una gran exposició. A mitjans del segle XIX, aquest cosí de l’emperadriu Sissí que va poder exercir d’espia es va enamorar de l’illa. Va construir miradors per atansar el paisatge de Mallorca –llavors verge– als visitants i va ordenar que no es talés cap arbre. Era tot un personatge. L’escriptora Carme Riera va ser l’encarregada de comissariar Jo, l’Arxiduc. El desig d’anar més lluny. Però al contrari del que suggeria el títol, sentia l’arxiduc, com sempre se l’ha conegut a Mallorca, més i més a prop. “Em parlava”, explica l’autora. I així va sorgir Les darreres paraules (Edicions 62). En aquesta novel·la guanyadora del premi BBVA Sant Joan, Riera es posa a la pell de qui es va considerar l’ovella negra de l’imperi austrohongarès. I ho fa en les seues últimes hores de vida, quan li dicta les memòries al seu secretari. “Ha estat un repte enfrontar-me a un jo narratiu masculí, i més tractant-se d’un personatge històric que s’està morint.”

A Les darreres paraules (Edicions 62) Riera s’endinsa en els misteris de Lluís Salvador d’Habsburg. “Pot ser que no se’ls posi bé a Mallorca que expliqui la seua vida amorosa.” Era un díscol. “Un inadaptat, com ho va ser Sissí, per això s’entenien tan bé.” Riera li fa una picada d’ull a Cervantes i construeix la ficció a partir d’un suposat manuscrit trobat. “El Quixot ho té tot, és tremendament modern. Una novel·la de novel·les a la qual cada època li extreu el suc.”

L’arxiduc es va enamorar de Mallorca. Va construir camins i miradors sense talar un sol arbre

A finals d’any, la mateixa autora publicarà la traducció al castellà d’aquesta obra. “Quan et tradueixes a tu mateix es fan visibles tots els errors. Ja tinc alguns canvis previstos per quan surti la segona edició.”

Malgrat que l’arxiduc és un personatge estretament lligat a Mallorca, Riera el defineix com a “algú que sempre fugia”. I per mar. L’illa era el seu refugi, el far a què retornava, però va passar llargues temporades fora de l’illa. Era el seu petit “regne paradisíac”.

L’autora creu que avui hauria fugit. “La destrucció del nostre paisatge ha estat terrible.” Creu que els turistes tenen de dret disfrutar de l’illa. “Per descomptat. Però també els seus habitants.”