Un lladre amb identitat falsa, que va fugir de la presó de Lleida

Dos dècades després, la identitat del lladre del beatus continua sent un enigma. La Guàrdia Civil, que va recuperar el valuosíssim còdex medieval el gener del 1997 i va investigar el cas, només té d’ell la fotografia del seu rostre i les empremtes dactilars. Després de la detenció se’l va identificar amb el nom de Gilbert Julien Ollier, però a començaments del 2001 –al cap de tres anys d’escapar-se de la presó de Lleida durant un permís–, un ciutadà francès amb aquest nom va ser detingut a l’aeroport de Barajas.

Va quedar d’allò més sorprès quan li van imputar el robatori del beatus, del qual no tenia ni la més remota idea. Aquest ciutadà va explicar als agents –que tenien una ordre internacional de recerca contra Ollier– que no sabia del que li estaven parlant i va exigir que s’aclarís el malentès. Les proves dactilars van demostrar que el veritable Ollier i l’individu que havia ideat el robatori eren dos persones diferents. D’aquesta manera, la identitat del lladre continua sent una incògnita. En aquest sentit, el Tribunal Suprem va dictar una resolució el 2002 anul·lant la condemna de quatre anys del cervell del robatori del beatus. Així, en el cas que aquest acabés sent detingut, primer caldria determinar-ne la identitat i després se l’hauria de tornar a jutjar, un cas sense precedents. Per acabar-ho d’adobar, el suposat Gilbert Julien Ollier va enviar el 1999 una carta des de São Paulo, al Brasil, als funcionaris de la presó de Lleida en la qual els agraïa el tracte rebut durant el temps que va estar a Ponent, entre el gener del 1997 i el novembre del 1998, quan va aprofitar el primer permís que li van concedir per bona conducta per escapar-se.

El beatus, guardat en un lloc secret, serà la joia d’un futur nou edifici del Diocesà d’Urgell

Quan es va robar, el 1996, es va dir que aquest còdex medieval tenia un valor d’uns 18 milions d’euros

la seu d’urgell

El matí del 29 de setembre del 1996 van entrar al Museu Diocesà d’Urgell, a la Seu, van reduir l’encarregada ruixant-li la cara amb un aerosol, van trencar la vitrina en la qual s’exposava el

b

eatus de Liébana, van agafar el llibre i van sortir corrents. Els va costar poc més d’un minut aconseguir un valuosíssim còdex medieval del segle X, que en aquella època es va dir que podia valer uns 18 milions d’euros.

Dijous vinent es compliran vint anys de la famosa sostracció que, quatre mesos després, va culminar amb la recuperació d’aquesta joia bibliogràfica, això sí, amb una pàgina

menys

, que continua en parador desconegut.

Algunes coses han canviat al Museu Diocesà de la Seu des d’aleshores. La més important és que el beatus es conserva protegit sota set claus en un lloc secret. El visitant que va al museu només pot veure una còpia facsímil del volum. Un altre canvi és l’augment de les mesures de seguretat. Fa vint anys ja comptava amb càmeres de vigilància, però només servien per controlar el públic. Ara, ja es disposa d’un sistema de vídeo que grava tot el que ocorre a les sales, entre altres elements d’alarma i protecció més sofisticats i adequats a les obres d’art que s’exhibeixen.

El beatus de la Seu és un manuscrit amb 79 miniatures coloristes, anònim de finals del segle X, d’importació mossàrab. Pertany a un estil avançat de l’evolució dels beatus i es caracteritza per l’acusada estilització de les figures. El nom de beatus procedeix del monestir de San Martín de Liébana, a prop de Santander, on cap a l’any 786 l’abat Beat va escriure uns comentaris a l’Apocalipsi de sant Joan.

A partir del segle X, d’aquest manuscrit es van fer diverses còpies il·lustrades amb moltes miniatures o gravats, que són el nom que reben els beatus que van ser difosos per monestirs i catedrals durant tota l’edat mitjana. El conservat a la Seu és un dels 27 coneguts en l’actualitat, dels quals a Catalunya només n’hi ha un altre a Girona.

Encara que es tracta de còpies d’aquell escrit del segle VIII, cada una té les seues particularitats i detalls identificatius ja que van ser obra de copistes diferents. A diferència d’altres beatus que solen consignar el nom dels autors, el lloc de procedència i la data d’elaboració, el de la Seu no ofereix cap d’aquestes referències.

Els especialistes consideren que procedeix d’algun monestir de La Rioja i va ser escrit a finals del segle X.

Des que va ser recuperat, el beatus original de la Seu ha romàs conservat en el més estricte secret. De fet, aquesta joia bibliogràfica va viatjar fa un parell d’anys al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, a Valldoreix, en una operació que només es va fer pública el mes passat quan el volum ja havia tornat de nou a la capital de l’Alt Urgell abans de l’estiu. En aquest centre especialitzat es va realitzar un minuciós treball de restauració del còdex, amb una anàlisi fotogràfica de cada foli i de l’enquadernació per identificar els problemes de conservació de tintes, de deformacions per humitat i manipulació i de reintegracions anteriors, així com per solucionar alguna ruptura.

També es va dissenyar una caixa especial per a la seua perfecta conservació. Això sí, lluny ara de la mirada del públic i de possibles lladres d’art.

“Ningú tenia cap esperança de poder recuperar-lo”, va assegurar. Tanmateix, uns mesos després del robatori, “un agent em va trucar i em va dir: mossèn, tenim una bona notícia, hem recuperat el beatus. Allò em va omplir d’alegria i la primera paraula que em va sortir de la boca va ser una gran exclamació: Miracle! Això és un miracle!”.

“Ningú confiava a recuperar-lo, va ser un miracle”“Encara recordo els mesos de preocupació que vam viure el 1996 quan van robar el nostre beatus”, recordava divendres passat el que llavors era el director del Museu Diocesà d’Urgell, mossèn Antoni Cagigós, actualment, amb 88 anys, jubilat.