Joan Pons 'El Petit de Cal Eril' : "M'agrada sonar diferent a cada disc"

El Petit de Cal Eril va publicar la primavera passada La Força, un àlbum que destil·la personalitat pròpia malgrat guardar punts comuns amb els seus quatre discs anteriors: Per què es grillen les patates (2007), I les sargantanes al sol (2009), Vol i dol (2010) i La figura del buit (2013). En plena gira de presentació d’aquestes noves cançons, amb les quals avui aterrarà a Lleida, el lleidatà Joan Pons ens rebel·la algunes claus per entendre-les millor.

Què en pensa dels músics que s’obsessionen, disc a disc, a provar de reinventar-se i a sonar diferent?

A mi m’agrada intentar sonar diferent i buscar altres formes en cada disc perquè em resulta més excitant, però crec que cadascú ha de fer el que senti.

Com han anat sorgint les noves cançons? De forma espontània o la discogràfica anava pressionant amb el seu calendari comercial ‘improrrogable’?

No hi ha una pressió concreta. Normalment sóc jo mateix qui decideix els meus calendaris. Arriba un bon dia que penso: “ara vull fer un disc nou de l’Eril”, i així ha estat aquesta vegada també. Les cançons es van construint al meu cap i, quan m’hi poso, intento que surtin ràpidament, sense donar-los gaires voltes.

Escoltant La Força, veig que els títols són purs substantius. Ha estat una cosa planificada o és que no va voler trencar-s’hi gaire el cap?

Per a aquest disc no tenia un títol pensat i quan vaig començar a veure com quedava el so i l’estètica de l’àlbum vaig pensar que seria una bona idea utilitzar article i nom per a cada cançó i també per al títol del treball. Són com les llavors de cada cançó. La Força també és el nom d’un poble a prop de Ponts, i el dia que vaig enviar el màster del disc vaig passar per allà i vaig veure la llum.

Em crida l’atenció l’ordre escollit per a la track-list: El cap, El senyal, Els altres, El punt, El plor, El salt, El cor, El verí, La trampa, El pas i L’adéu. Pel que fa als seus motius argumentals, expliqui’m el perquè de les coses.

No m’ho pregunto gaire quan estic en processos creatius com aquest, bàsicament intento deixar-me portar. L’ordre està més lligat a una decisió musical que argumental, excepte en la primera cançó i en l’última, és a dir: El cap per obrir i L’adéu per tancar.

Després d’una experiència puntual i intensa amb el jazzmen David Mengual, torna als seus embolcalls més aviat austers. La cabra està avesada a saltar?

Bé, tocar amb altra gent resulta per a mi el més divertit i el que més t’influeix a l’hora de fer música, però està bé que sigui una cosa rotativa. Amb David Mengual i la seua big band vaig viure moments molt intensos i especials! Però per a aquest disc vaig creure que el format ideal era amb Jordi Matas, que el va gravar i produir, i Ildefons Alonso, Dani Comas i Artur Tort, que formen la banda que m’acompanya des de fa uns anys.

De cara al concert al Cafè del Teatre, faci’m una mica de publicitat per atreure la gent i que s’ompli la sala.

Tocar al Cafè del Teatre sempre és emocionant. Allà em trobo amb gent estranya i simpàtica amb qui m’entenc molt bé. I estarem ben acompanyats amb Ponent Roots i el DJ Àcfol, que posaran bona música després del concert.