Llorenç Corbella: «La programació pública ha d'assumir riscos»

Quines seran les línies mestres del seu programa?

És aviat per concretar, però voldria sumar al que ha fet Margarida Troguet, que és molt. Voldria continuar estrenyent llaços amb companyies professionals i emergents de Lleida. És primordial donar-los suport amb coproduccions i programant-les. Pel que fa a l’exhibició d’obres de fora, m’agradaria tenir una forta col·laboració amb companyies de Catalunya, la resta de l’Estat i en la mesura que es pugui, internacionals. Serà bàsic establir complicitats amb el sector i amb el públic.

Dependrà del pressupost amb què es compti.

Sí, però si volem que companyies d’aquí se’n vagin a fora, hem de tenir l’habilitat de convidar grups internacionals.

Què li falta, a la programació?

Això no puc dir-ho, el que sé és que hem d’estar atents al que passi al món les arts escèniques. És canviant, hi ha tradicions, però també curiositat i inquietud per descobrir noves maneres de fer, dir i representar. A Lleida hem d’estar atents a la innovació i programar-la, encara que arribarem on puguem per calendari i pressupost.

El sector planteja crear residències a la Llotja. Ho veu factible?

Hem d’anar per aquí, però alhora, ser curosos. Per exemple, amb les companyies de fora s’ha de pensar en aspectes com allotjaments, menjars, etc. També hi ha opcions com que les companyies abans d’estrenar a ciutats com Barcelona o Madrid puguin assajar i preestrenar a Lleida.

S’ha de potenciar el teatre de l’Escorxador?

Hem de tornar als seus primers anys. El teatre és qüestió de proporcions. Una companyia gran no pot anar a un espai petit ni a la inversa perquè el teatre és proximitat. Hem de trobar el lloc adequat per a cada espectacle. També hem d’estar oberts a companyies i obres no pensades per ser representades en teatres.

La Llotja ha estat massa comercial fins ara?

No estic en contra d’allò comercial si va lligat a qualitat. Potser han anat a la programació fàcil de grans èxits de fora, ja sigui per qualitat o per publicitat. La programació pública ha de crear complicitats i assumir riscos. També m’agradaria afegir activitats amb el públic i entitats, escoles, centres socials... Per exemple, crear un espectacle escènic amb corals de Lleida i representar-lo en un barri, a la Seu Vella o on sigui, no necessàriament el teatre de l’Escorxador o la Llotja.

Es va convocar un concurs, va quedar desert i el van proposar a vostè ‘a dit’, cosa que va suscitar certes crítiques. Com ho va viure i per què no s’hi va presentar?

Va ser una sorpresa que únicament s’hi presentessin tres candidats. Vaig saber de la convocatòria, però estava treballant en dos projectes molt grans, un per a una companyia alemanya i un altre per a una òpera a València que s’estrenarà el mes de març. Tenia clar que el projecte de Lleida havia de ser molt exigent i llavors no tenia temps material per preparar-ho. Quan em van proposar el càrrec, ja havia entregat els treballs i em vaig animar. Entenc les preguntes perquè les coses no són senzilles.