NOBEL
Milà acomiada el premi Nobel Fo elogiant el seu art i l’amor per la seua esposa
Jacopo Fo, l’únic fill de la parella, assegura que "estic segur que ara el meu pare i la meua mare estan allà, junts, i es parteixen de riure"
Milers de persones s’han congregat avui a la plaça de la catedral de Milà per acomiadar amb una cerimònia laica al dramaturg italià i premi Nobel de Literatura (1997) Dario Fo, del qual van destacar el seu art, però també l’immens amor per la seua esposa i inseparable col·laboradora dels seus espectacles, Franca Rame.
"Estic segur que ara el meu pare i la meua mare estan allà, junts, i es parteixen de riure", va comentar Jacopo Fo, l’únic fill de la parella, que va ser juntament amb l’amic del dramaturg Carlo Petrini, fundador de "Slowfood", els únics que van parlar durant la cerimònia.
Fo va morir dimecres passat als 90 anys en un hospital de Milà, on es trobava ingressat des de fa uns dies per problemes respiratoris, i va deixar escrit com volia el seu funeral, segons va revelar el seu fill.
Va deixar l’esmentat que sonés la cançó "Stringimi forte i polsi dins le mani tue", que va escriure per a Franca Rame, morta el 2013, va explicar el seu fill, que va agregar: "Som comunistes i ateus, però el meu pare no ha de deixar mai de parlar amb la meua mare, perquè no es pot creure que una persona es mori de veritat."
A la llotja davant la catedral de Milà, prestada per primera vegada per a una cerimònia fúnebre laica, no hi havia autoritats, encara que van assistir l’alcalde de la ciutat, Giuseppe Sala, i el fundador del grup polític Moviment 5 Estrelles, Beppe Grillo, al qual Fo havia donat suport fortament en els últims anys.
"Hem de reafirmar amb força la seua simbiosi entre l’art i el seu compromís polític. Pensar a Dario sense política és com pensar a un bé vi sense raïm", va dir Petrini, amic del dramaturg.
Jacopo Fo també va recordar als qui "van atacar" als seus pares durant molts anys i com aquests "mai no van doblegar el cap", en referir-se també a la censura que van patir ambdós, per exemple per part la televisió pública RAI.
Malgrat la pluja, van ser molts els habitants de Milà, la ciutat d’acollida de Fo, doncs el va nàixer el 24 de març de 1926 en el petit municipi de Sangiano, província de Varese (nord), que van acudir a la capella ardent instal·lada en el Piccolo Teatro Strehler, i després a la plaça van corejar el seu nom.
Fo serà enterrat juntament amb la seua dona, que va morir el maig de 2013, al cementiri Famedio de Milà, on tenen la seua sepultura les personalitats més il·lustres de la ciutat.
Durant els últims anys de vida no va deixar mai de pintar i escriure i s’assegura que hi haurà molts llibres pòstums que va deixar ja acabats.
La seua gran obra, la més aplaudida i influent, és el "Mistero Buffo" (1969), en la que aborda alguns passatges bíblics a l’estil dels joglars medievals.
El 1970 va presentar altra de les seues obres mestres, "Morte accidentale vaig donar un anarchico" (1970), en la que rememora l’estranya mort del partisà Giuseppe Pinelli, que el 1969 es va precipitar des d’una finestra de la Prefectura de Policia de Milà, on estava detingut.
Però també es recorda el seu fort activisme polític, que va fer que fos un premi Nobel qüestionat fins i tot al seu país.
En la dècada dels noranta va estrenar "Il papa i la strega" (1990), obra en la qual representa un pontífex autor d’una encíclica inversemblant en la qual defensava l’alliberament de la droga, el control de la natalitat o el retorn de l’Església a la pobresa.
Els dards de Fo van en totes direccions, des de la defensa de la desobediència civil en "Aquí no paga ningú" fins la història alternativa del descobriment espanyol d’Amèrica a "Isabel, tres caravel·les i un cascavell".