«La Panera hauria de projectar els artistes del territori»

Cèlia del Diego (Tarragona, 1974) és llicenciada en Història de l’Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona, ha estat directora del CA Tarragona Centre d’Art i adjunta a la direcció de la Galeria Toni Tàpies de Barcelona. Actualment presideix l’Associació de Crítics d’Art, càrrec que espera poder combinar amb el de nova directora artística del Centre d’Art La Panera, un equipament que ha visitat en nombroses ocasions. Actualment viu entre Barcelona i Tarragona, i ara Lleida s’afegirà a les seues residències.

Quines seran les principals línies d’actuació del Centre d’Art La Panera sota la seua direcció?

D’entrada, el primer que he de fer és reconèixer que la Panera funciona molt bé; per tant, el meu projecte té molta part de voluntat continuista. És el centre més consolidat de la Xarxa, té una trajectòria estable, sempre ha comptat amb el suport de la Paeria i amb una direcció professional, cosa que no es pot dir de la resta. A més a més, disposa d’un equip format per ocupar la plaça que té, cohesionat, que durant aquest temps sense direcció ho ha fet molt bé. Encara que semblin obvietats, vull dir-ho, perquè és l’únic de la Xarxa que reuneix totes aquestes característiques.

Parli’m d’aquesta voluntat continuista.

En primer lloc, encara que la Panera ja ha treballat en aquesta qüestió, m’agradaria ampliar més la difusió internacional. Que no ens centréssim tant en artistes nacionals i ens obríssim a l’àrea mediterrània i a les zones més pròximes, com França o Portugal. Em centro en aquests llocs per una qüestió de proximitat, no per cap política en concret.

La Biennal d’Art Leandre Cristòfol és un dels vaixells insígnia de la Panera.

M’agradaria continuar amb la Biennal i amb la col·lecció que s’ha gestat durant aquests anys. Crec que amb el Museu Morera hem d’estudiar la forma de coordinació adequada per poder continuar treballant tots dos en aquesta col·lecció, que, d’una banda, està creada des de la Panera, però, de l’altra, el fet que estigui al Morera propicia aquesta col·laboració. Una col·laboració que crec que hem d’establir també en altres àmbits. De fet, la Generalitat ja ens ho demana. Lleida és una de les ciutats catalanes en les quals hi ha un museu i un centre d’art contemporani, i hem de ser la referència per demostrar que els dos equipaments poden trobar un encaix per no ser competència, sinó col·laboradors.

Parlava també d’una intenció d’innovar.

M’agradaria apostar més fort per la producció, una cosa que en el seu moment ja va fer la Panera, però amb la pèrdua de pressupost va anar disminuint. El proper any es compleix el trentè aniversari de la Biennal i voldria fer una cosa especial. Tanmateix, no vull avançar res, perquè primer vull escoltar l’equip que té la Panera, que durant aquests mesos ja ha treballat en part de la programació. També em sembla molt important que la Panera sigui un punt més articulador.

A què es refereixi quan diu que la Panera sigui “un punt articulador”?

És una cosa que ja està fent amb projectes del territori tant en l’àmbit nacional com en l’estatal i en l’internacional, però crec que li falta identificar quins són els agents del territori, els projectes que s’estan portant a terme en arts visuals, estudiar les deficiències i analitzar què es pot fer amb aquests des de la Panera.

En quines propostes està pensant?

En el fons, l’objectiu no és tant que els artistes de Lleida exposin a la Panera, sinó que el centre d’art articuli una xarxa de creadors i agents culturals del territori i que permeti projectar-los més enllà de Lleida. Això pot materialitzar-se a través de formació, per exemple, o connectar-los entre si. Des de la Panera es poden fer moltes més coses que treballar i exposar a l’equipament.

Ha insinuat que la majoria dels centres d’art creats anys enrere no han funcionat. A què ho atribueix?

Té clarament un motiu. Quan l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la Generalitat va mapar el territori i les ciutats que havien de tenir un centre d’art, es va presentar als ajuntaments i els va explicar les seues intencions. Van dir als consistoris que a la seua ciutat es crearia un centre d’art, que la Generalitat posaria la meitat del pressupost i ells havien de posar-hi la resta. Tanmateix, amb la crisi, es deixa la responsabilitat i l’última paraula en mans dels ajuntaments. A partir d’aquí, en moltes ocasions, no va ser gestionat per professionals. Això va suposar un pas enrere. Alguns d’aquests centres es van convertir en una sala d’exposicions i d’altres, en àrees de cultura, però van deixar de ser centres d’art.

Quins són, segons la seua opinió, els requisits bàsics que ha de complir un centre d’art?

Investigació, creació, producció, formació tant per a professionals com per a tots els públics, relació amb les escoles, que se’n faci difusió i vertebri el territori al qual dóna servei, perquè la Panera no és un centre d’art de la ciutat de Lleida, sinó de tot el territori.

Per què es va presentar al concurs?

Sempre vaig creure molt en la Xarxa [de Centres d’Art], i la Panera compleix tots els requisits que hauria de tenir un centre d’art. Quan penso en un centre d’art al qual m’agradaria anar, és la Panera.