Recuperen la idea d'un museu compartit per tancar el litigi amb l'Aragó

“Qui ens impedeix crear un museu interdiocesà de pobles germans de Catalunya i Aragó, amb un patronat interdiocesà sota l’auspici dels governs autonòmics de Catalunya i Aragó, amb unes col·leccions interdiocesanes completament compartides i que periòdicament podrien circular per totes les seus museístiques actuals?”

Aquesta és la pregunta que llança el catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida Ximo Company a l’article d’opinió que pot llegir-se a la part inferior d’aquesta pàgina, com un nou intent per superar el litigi per l’art del Diocesà amb Aragó.

El 2006, la llavors consellera Caterina Mieras ja va proposar un discurs museogràfic compartit

Company no és només professor universitari, sinó que és precisament el delegat del Patrimoni Artístic i Cultural del bisbat de Lleida, una de les parts afectades en aquest llarg conflicte amb la diòcesi de Barbastre i ara també per obres del monestir de Sixena.

El bisbat, membre del consorci del Museu de Lleida, ja va renunciar al centenar d’obres reclamades per Barbastre quan l’anterior bisbe, Joan Piris, va firmar davant del nunci la seua entrega. Les obres segueixen a Lleida protegides per la resta de les institucions que formen part del consorci, que invoquen la llei de Patrimoni Cultural de Catalunya.

De tota manera, la proposta del representant del bisbat de Lleida no difereix gaire de la plantejada el 2006 pel llavors president Pasqual Maragall i la consellera de Cultura Caterina Mieras, quan ja van establir unes bases similars per arribar a un acord amb el Govern aragonès i el bisbat de Barbastre.

Es proposava aleshores un discurs museogràfic compartit, la difusió conjunta de les col·leccions d’art, impulsar una política d’itinerància i dipòsits i constituir un patronat amb representants d’Aragó i Catalunya de presidència rotatòria. Fins i tot es va arribar a parlar d’un museu a Fraga. Però finalment totes les opcions van quedar en paper mullat.

Un exmagistrat del TSJC qüestiona les execucions de l’art de Sixena

El magistrat jubilat Ángel García Fontanet, expresident de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), subscriu en un article publicat ahir per El País els “aspectes discutibles” de les execucions provisionals per l’art de Sixena dictades pels jutjats d’Osca, des de “la legitimació dels demandants, que no han estat mai propietaris dels béns”, fins a “l’atorgament de la seua titularitat a una persona juridicoreligiosa que no el va sol·licitar mai” o el fet de “no obligar a abonar el preu pagat pels béns i els seus interessos abans de tornar-los”. L’exmagistrat García Fontanet fins i tot qüestiona la imparcialitat de les dos magistrades, “aragoneses de tota la vida”, encara que “sense concurrència de la mateixa voluntat”.

CAL ENCETAR EL TEMPS MUSEÍSTIC DE LES MINORIES CREATIVES Per Ximo Company, catedràtic d'Història de l'Art de la Universitat de Lleida, antic director del Museu de Belles Arts de València, delegat de Patrimoni Artístic del Bisbat de Lleida. La lògica de la museologia mundial, i molt especialment la dels museus de l’Església de Jesús de Natzaret, ha estat  partidària sempre de posar l’art, la bellesa i la cultura al servei dels homes i dones d’arreu, al servei del bé, al servei de la pau i la concòrdia entre les persones, els pobles, les parròquies i les diòcesis.  Una obra d’art cristiana és i serà sempre, en primer lloc, un ressò de la bellesa de Déu, un instrument de pau, un instrument de gaudi plàstic, artístic i espiritual, i un estímul, a més, per créixer en humanisme i en humanitat. Mai un instrument de divisió, mai un element de discòrdia. Conta un gran esteta de la nostra contemporaneïtat, Joseph A. Ratzinger, que la seva primera vocació es va forjar al voltant de la bellesa: “De petit, vaig descobrir la bellesa de la litúrgia i sempre l’he estimada, perquè copsava que en ella se’ns presenta la bellesa divina, i que amb ella s’obre davant nostre el cel. També vaig descobrir la bellesa del conèixer, conèixer Déu, la Sagrada Escriptura, gràcies a la qual és possible introduir-se en la gran aventura del diàleg amb Déu, que és la teologia” (Discursos de Benedicto XVI a los jóvenes, San Sebastián de los Reyes, 2010, p. 45; correspon a un fragment del discurs pronunciat el 6 d’abril de 2006 davant d’un grup de joves de Roma; la traducció és meva).  És veritat que la museologia mundial promou i defensa la unitat de les col·leccions artístiques legítimament conformades (no fruit d’expol·liacions indegudes o obtingudes per la força). Especialment, quan una determinada col·lecció identifica i tradueix l’existència d’una unitat humana, històrica, cultural, lingüística, religiosa, de fe viva i comuna entre pobles d’una diòcesi que ha caminat unida durant més de vuit-cents anys, com és l’indeficient cas, a tall cristià, de Lleida.  Nogensmenys, la museologia de l’Església de Jesucrist va molt més enllà. Hauria d’anar infinitament molt més enllà. Hauria de ser molt més moderna i innovadora. Molt més fraterna, oberta i, alhora, integradora. Ens hauria de permetre compartir-ho tot. No quatre o cent tretze peces, ans tot.  Sí, ho hauríem de poder compartir tot. És possible compartir- ho tot. És molt més ric i fecund compartir que separar. Aquest és el futur de la museologia mundial, i molt en particular el de l’Església fraterna de Jesucrist en comunitats properes  com les nostres, les dels volts de Lleida.  En temes de cultura, d’art i de bellesa,  hauríem d’esborrar i oblidar divisions, fronteres i obstacles. Això, la divisió, hauria de formar part del passat. Som germans. A Barbastre, Osca, la Franja, Lleida... ho hauríem de poder compartir tot. Tot, i al servei de tots; en benefici de tots. És una bellesa de tots i hauria de poder ser compartida i gaudida per tots, sense cap exclusió. I això és possible.  Amb les lleis a la mà, anem errats, extraviats. No l’encertem. Si aixecàvem, però, la mirada a la creu de Jesucrist, trobaríem de seguida un munt  de solucions. Qui ens impedeix crear un museu interdiocesà de pobles germans de Catalunya i l’Aragó, amb un patronat interdiocesà aixoplugat pels governs autònoms de Catalunya i l’Aragó, amb unes col·leccions interdiocesanes completament compartides i que periòdicament podrien circular per totes les seus museístiques actuals? Hi guanyaríem tots. Un bé i uns beneficis comuns incalculables.  Nogensmenys, amb les lleis i prou, tothom obcecat pel míser tema de la titularitat, hi perdem tots, ens empobrim tots. Tornem als estadis tribals del  quaternari superior. Una obra d’art és patrimoni de la humanitat. I una obra d’art sacra no sols és patrimoni de la humanitat, sinó també, i alhora, un tast, extraordinari, de la bondat, la bellesa i la paternitat de Déu.  El dolor de Jesucrist a la creu ens demana alguna cosa més. Un plus d’humilitat, de generositat i de sentit comú que encara som a temps de donar, de regalar- nos tots plegats, els homes i dones de bona voluntat. Un bon regal de Nadal.  Les minories cultes, serenes, assossegades i creatives de Catalunya i l’Aragó, les del sentit comú, cristianes, agnòstiques, humanistes i ecumèniques, haurien d’actuar. És el nostre temps i la nostra hora; la nostra gran oportunitat