L’èxode dels gitanos de Lleida

A França viuen desenes de milers de gitanos catalans, bona part dels quals són descendents de les comarques de Lleida i estan establerts sobretot entre les poblacions de Montauban, Saint-Gaudens i Villeneuve-sur-Lot. Malgrat el pas dels anys, molts han mantingut el dialecte de Lleida. El lleidatà Eugeni Casanova ho plasma en un llibre.

Segons la seua opinió, no parlen català. La seua llengua és el gitano i viuen a França. Tanmateix, aquest gitano s’entén perfectament amb un català i, sobretot, un lleidatà; utilitza un inconfusible article neutre lo; paraules com xiquet, tan habituals a Lleida, o jo sic, molt similar a l’expressió de la Franja per dir jo sóc. Molts dels seus cognoms són Flores, Castros, Giménez i Reyes i les seues famílies procedeixen de Lleida, Balaguer, Graus, Montsó... en definitiva, de la Catalunya Occidental i la Ribera del Cinca. Ells són els centenars de gitanos les famílies dels quals són originàries de Lleida, que el periodista lleidatà Eugeni Casanova ha reflectit en les més de set-centes pàgines del llibre Els gitanos catalans de França (Pagès Editors). El volum, que parteix de la seua tesi doctoral, acaba de veure la llum i l’autor hi ha localitzat més de cent seixanta comunitats en les quals els membres d’aquesta ètnia parlen encara català, amb arrels a tot Catalunya. Resulta difícil quantificar-los, perquè les lleis franceses impedeixen els censos per races, però Casanova sí que ha pogut constatar, parlant amb les organitzacions que treballen amb ells, que són desenes de milers, la majoria amb un dialecte evolucionat del català central i septentrional. Centenars d’ells, tanmateix, utilitzen un català nou, que ara ja no és nord-occidental, però que en el seu moment ho va ser sense cap mena de dubte. Les seues famílies van emigrar a finals del segle XIX i principis del segle XX amb tota probabilitat i van passar la frontera per la Val d’Aran. Un canvi de país relativament recent que fa que encara no hagin perdut els referents.

Segons explica Casanova, el primer lloc on es van establir va ser a Casèras, encara que ja no n’hi queda cap. En van fugir després que un cotxe atropellés una dona. Segons les seues creences, això és un inequívoc senyal de mal auguri.

Ara, bona part de les famílies originàries de Lleida viuen en ciutats com Montauban, Villenueve-sur-Lot i Saint-Gaudens. Tanmateix, les primeres comunitats de gitanos catalans van començar a traslladar-se al país veí a partir del 1783, quan el rei Carles III va emetre una pragmàtica permetent-los viatjar, ja que fins llavors estaven obligats a viure a les ciutats que tenien assignades.

Molts hi van arribar des de l’Empordà i van acabar tenint Perpinyà com a ciutat de referència, com ocorre avui dia.

Aquest llibre parteix de la seua tesi doctoral. D’on li va venir l’interès per aquestes comunitats?

L’origen ve de la gran festa dels gitanos europeus, que se celebra a la petita població de Saintes-Maries-de-la-Mer, situada al sud de França, a la Camarga, a la desembocadura del Roine, a la Provença. Vaig anar-hi per curiositat a veure aquesta peregrinació i vaig sentir gitanos parlant la nostra llengua. Coneixia bé la comunitat de Perpinyà que parlava català i no li vaig prestar gaire importància. Tanmateix, uns anys més tard hi vaig tornar per escriure un reportatge sobre aquesta celebració per a un diari de Barcelona. Parlant amb ells, em van explicar que eren de Carcassona, Montpeller, Lió... Això ja em va estranyar més, sobretot al dir-me que ja el parlaven els seus pares, avis...

I va començar a investigar-ho.

En efecte. Amb les referències que em van donar ells, vaig anar a visitar Arles i Tarascó, dos poblacions molt properes a Saintes-Maries-de-la-Mer, i vaig trobar barris sencers en els quals tothom parlava català. Tots gitanos, naturalment. Vaig començar a investigar. Durant quatre o cinc anys, vaig recórrer França –en diferents viatges i espais de temps, naturalment– i vaig acabar localitzant fins a cent seixanta poblacions i desenes de milers de persones que parlaven català, i alguns, un català originari de Lleida i la Franja i també amb paraules aragoneses.

Com hi arriba el dialecte de Lleida?

En general, parlen la llengua dels gitanos catalans de Perpinyà, un català central amb trets del rossellonès. Tanmateix, em vaig trobar amb poblacions com Saint-Gaudens, a cinquanta quilòmetres de la Val d’Aran, o Montauban i Villeneuve-sur-Lot, per exemple, on parlaven clarament el català de Lleida. Els gitanos d’aquestes poblacions van arribar a França a través de la Val d’Aran, procedents de Lleida, Tremp, la Ribera de Cinca, Montsó...

Tenen consciència de parlar lleidatà?

No, ni tan sols de parlar català. Ells consideren que parlen gitano. De fet, es van sorprendre moltíssim al sentir-me parlar català i dir-los que jo no era gitano, sinó paio. Es preguntaven què parlen els gitanos de Catalunya, si aquí tothom parla gitano.

La consciència de pertinença és més forta que les polítiques d’immersió lingüística.

Aquest és el secret. El seu tret identitari és ser gitanos catalans, per tant, és la llengua del gueto. Una vegada ha desaparegut el caló, la llengua de la col·lectivitat, la que els fa únics i els distingeix dels paios, és el català. Recordo el cas d’una dona gitana, professional, superelegant, d’uns 40 anys, que parlava francès a la seua filla. En preguntar-li jo per què ho feia, gairebé amb llàgrimes als ulls, em va respondre que “perquè estava boja”. Ella se sentia integrada a França i volia que els seus fills, també, però al fer-se més gran la seua filla se’n penedia.

Què els va impulsar a emigrar?

Van començar a emigrar a finals del segle XVIII, sobretot després que el 1783 es promulgués una llei, anomenada una pragmàtica, que els permetia viatjar. Fins a aquell moment, les lleis castellanes (que eren les imposades a Catalunya des de la derrota del 1714), obligaven els gitanos a ser pagesos –quan tradicionalment havien estat tractants d’animals– i a viure en certes ciutats.