Care Santos: Se n’ha de parlar més de la generació de dones nascudes cap a 1936

L’escriptora de Mataró (Barcelona) Care Santos, que ahir a la nit va guanyar el 73 Premi Nadal amb la novel·la "Media  vida", ha dit que la societat espanyola ha de "parlar de la generació de les dones nascudes cap a 1936".

Aquesta mateixa generació és la protagonista de "Media vida", que es publicarà simultàniament en castellà i català el 7 de febrer, amb una història que gira entorn d’una reunió de dones quarantines que feia 30 anys que no es veien.

La història de la novel·la, ha explicat a Efe Santos, part del record d’una reunió real, a la seua pròpia casa, de 31 excompanyes seues de Primària que feia 30 anys que no es veien, i en la que va passar el mateix: "Nosaltres també ens passem la vetllada explicant-nos què havíem fet durant aquells trenta anys".

Encara que va prometre que parlaria d’aquesta trobada, a la novel·la en realitat l’autora parla de "les nostres mares".

Un altre referent en l’escriptura d’aquesta novel·la va ser el llibre d’aforismes i pensaments "La lectura com a pregària", del filòsof Joan-Carles Mèlich, en qui apareix "la cita meravellosa que travessa tot el llibre": "Només es pot perdonar l’imperdonable".

Es tractava de parlar d’"aquest perdó que ve des dels greuges de la infantesa, i que naix d’aquests temors del col·legi, i per parlar de com es gestiona, quin sentit té el perdó, si només és un gest o és un veritable penediment".

Amb "Mitja vida", Santos volia "trencar una mica amb què venia fent últimament, les novel·les de tall històric" i la seua intenció era escriure "amb un altre ritme i un altre to".

"El joc de les penyores", títol amb què es va presentar al premi, és el nom de la primera part de la novel·la, la que succeeix en els anys cinquanta, una escena breu que evoca la festa de comiat de l’internat de monges en el qual hi ha les cinc dones, i és també el joc que fan les noies quan "ocorre una cosa que les marcarà gairebé a totes i no de la mateixa manera".

És aquest mateix joc que reprenen, afegeix l’autora mataronina, trenta anys després després de diverses copes i el pas de les hores i que, com diu Sants, "es torna una altra vegada un joc perillós però d’una altra manera".

Lluny del perdó a què al·ludeix Santos, la novel·la pot ser vista també com una venjança contra els internats de monges del franquisme, i encara que l’escriptora va estudiar en un col·legi religiós, en aquesta ocasió va manllevar l’experiència per delegació.

"L’internat de la novel·la és el de la meua mare, i m’ha prestat la seua memòria, amb monges que obligaven les noies a banyar-se en camisa de dormir o que les obligaven a embenar-se els pits perquè no fossin aparents sota l’uniforme," rememora.

Que el sopar en el qual es troben les cinc protagonistes tingués lloc el 29 de juliol de 1981 no és casual, doncs, "aquella mateixa setmana es va aprovar la llei del divorci de Fernández Ordóñez, la primera llei de la Transició que va posar dret de guerra a la dreta, al clergat i als sectors conservadors, una polèmica que avui veiem amb ingenuïtat, però que va ser el primer pas petit cap al país que avui coneixem".

Davant aquesta fita històrica, Care Santos situa una d’aquestes dones enfrontada a la demanda de divorci del seu marit el mateix dia de la trobada, i una altra de les seues protagonistes, que l’escriptora creu que serà la favorita dels lectors, com a integrant de l’equip redactor de la llei del divorci, ja que és una advocada i diputada de l’entorn del ministre.

Completen el quadre la música de l’època, els referents televisius i el recent cop d’estat del 23F, una època que Santos va viure com a adolescent i, per tant, va ser el moment en què va obrir "els ulls al món".

No creu que necessàriament "Media vida" sigui una novel·la de dones i només per a dones, encara que Santos reconeix que en aquest cas explota "coses decididament femenines: de quina manera aquestes dones parlen d’homes quan aquests no estan, però els lectors masculins poden atansar-se a la novel·la en un exercici simple de voyeurisme".

Tanmateix, Santos adverteix que "no és una novel·la amable, no és de feminisme, hi ha autocrítica, hi ha humor i de vegades mala llet amb aquestes situacions en les que les dones ens expliquem les intimitats més vergonyants".

Unes reunions que Santos percep com "situacions properes al melodrama filosòfic" que li dóna peu a sentir "enveja per la camaraderia masculina, més gruixuda, que entre dones no es dóna."