Quinze anys en solfa per Ponent

Divendres vinent, 24 de febrer, es compliran 15 anys de l’estrena oficial de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, impulsada des de la Diputació. Va ser amb un concert doble a l’Auditori Enric Granados, davant de l’expectació suscitada per l’estrena de la primera formació simfònica fora de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer de l’any 2002, l’Auditori Enric Granados va registrar un ple absolut. De fet, l’expectació era tanta que el concert es va repetir unes hores després. I encara es va quedar públic fora. Va ser l’estrena oficial de la flamant Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, sota la batuta del director barceloní Alfons Reverté. Divendres vinent, 24 de febrer, es compliran quinze anys de l’efemèride. Tres lustres de la primera formació simfònica catalana sorgida fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un projecte que fins i tot ha servit d’exemple per a noves orquestres creades des d’aleshores. Un conjunt amb una vitalitat a prova de crisi, capaç de superar retallades de fins al 60% del seu pressupost, però amb uns integrants que es mostren infatigables a continuar amb la filosofia que va impulsar la seua creació: facilitar l’accés de la música simfònica a tots els ciutadans i portar-la per tot el territori.

Entre les autoritats que van presidir aquell concert inaugural –amb un Artur Mas llavors conseller en cap–, un dels que es mostraven més satisfets era el llavors president de la Diputació de Lleida, Josep Pont, el pare d’aquest projecte musical.

Quinze anys després, ja jubilat de càrrecs polítics, Pont recorda que “abans d’arribar a president de la Diputació vaig estar anys en l’àrea de cooperació municipal i també a l’Institut d’Estudis Ilerdencs i vaig poder visitar moltes escoles de música de tot Lleida; em vaig anar adonant que anàvem produint músics, però que, tret d’excepcions, no tenien una sortida professional, la gran majoria penjava l’instrument i el deixava guardat a l’armari”.

Allà va començar a germinar la idea de crear una orquestra simfònica professional. “Quan vaig entrar de president, el 1999, em vaig dir que llavors ja no tenia excusa, era un compromís pel qual havia lluitat durant molt temps”. Van haver de passar pràcticament tres anys perquè aquell desig es fes realitat. Noms propis com els de Roser Trepat, llavors al Conservatori de Cervera, i Josep Caminal, al capdavant del Liceu de Barcelona, van contribuir a posar en marxa un projecte, que finalment també va retre homenatge a un dels màxims impulsors dels estudis de música a Lleida, el professor, pianista i director de corals Julià Carbonell (1887-1972).

La seua filla, Maria Carme Carbonell, va comprometre part del seu patrimoni com a aval per crear la fundació publicoprivada sota la qual es va arrecerar l’orquestra.

Gairebé mig centenar de músics, dirigits per Alfons Reverté, van interpretar aquell dia un repertori inaugural acompanyats per a l’ocasió per prop de 200 cantaires de vint corals lleidatanes. El programa va incloure peces de Händel, Beethoven, Grieg, Ramon Carnicer i Arturo Márquez, representatives dels diferents estils que volia incloure l’orquestra.

Reverté recorda els mesos previs al naixement de la formació com un dels moments crítics, ja que calia elegir els seus components: “Podíem formar un conjunt a cop de telèfon, trucant a músics coneguts, però vam optar i crec que vam encertar per convocar unes proves d’accés, deixant molt clar que, en l’aspecte laboral, l’orquestra naixia com una complementarietat a l’activitat professional dels seus integrants. Per això, la majoria dels músics exerceixen la pedagogia en centres de formació musical de Lleida. És un perfil de gent que estima el territori i que, quan toca a qualsevol poble, ho fa també amb el màxim orgull.”

La Paeria va acabar afegint-se al patronat de la fundació el gener del 2009. Finalment, la Generalitat també es va mullar en suport de la fundació presidida de forma honorífica per Maria Carme Carbonell, que va morir el mes de setembre passat. La filla del mestre va posar la nota emotiva en aquell concert inaugural: “El meu pare, el sinyor Carbonell, que és com l’anomenava la gent, va tenir dos passions, Lleida i la música. He aportat un gra de sorra per perpetuar el seu nom, per complir la seua voluntat, donar suport a la música a Lleida.”

Com va rebre l’encàrrec de dirigir una nova orquestra?

Amb sorpresa, com un repte i, sobretot, amb una il·lusió pel que significava per a les terres de Lleida, perquè jo sempre he apostat pel territori.

El territori és fonamental.

Sí, som una de les poques orquestres que no porta el nom d’una ciutat –com Berlín, Viena o Amsterdam–, sinó el de les Terres de Lleida. Se’ns va encarregar portar la música simfònica a tots els ciutadans de tot el territori. Hem procurat complir-ho des del primer dia.

El director és clau en el projecte.

He fet tot el que he pogut, amb honestedat i il·lusió. Estimo aquesta orquestra, forma part de la meua vida i trajectòria musical. He tingut propostes per fer altres coses, però mai he tingut la temptació d’utilitzar l’orquestra com a trampolí per anar-me’n a un altre lloc.

Recorda el lloc més petit en el qual han tocat?

Per exemple, a Salàs de Pallars. Hi va assistir més gent que veïns empadronats al poble! Vam tocar en una era de l’antiga fira de bestiar.

El millor record?

Bé, hem tocat al Palau de la Música, l’Auditori de Barcelona o el Liceu... però em quedo amb el fet de veure els músics tocar igual, amb les mateixes ganes, tant al lloc més humil com a les grans sales de concerts.

I el pitjor moment?

Hi ha hagut molts moments en què ha perillat la continuïtat de l’orquestra. Molts més dels que la gent es pot arribar a creure. Per culpa de la crisi, hem perdut fins al seixanta per cent del pressupost, però ens hi hem adaptat.

L’orquestra va nàixer com una fundació. Per què?

Al principi havíem pensat que els músics formessin una cooperativa, amb la Diputació garantint a través de contracte un ingrés com a client principal, o sigui, contractant diversos concerts a l’any. Però un dels grans encerts va ser la creació d’una fundació, perquè jo sempre he tingut la mania que tot el que creés, tant a nivell de municipi com de Diputació, no només fos públic, sinó que comptés amb participació privada. De fet, aquest concepte de fundació i el fet que no fos exclusivament pública ha estat clau, ha salvat l’orquestra en temps econòmics complicats.

I el nom?

Estàvem treballant per crear l’Orquestra Terres de Ponent quan em vaig assabentar que la filla del músic Julià Carbonell estava disgustada perquè l’ajuntament havia batejat l’Auditori amb el nom d’Enric Granados i no amb el del seu pare. Vam mantenir moltes reunions amb ella i els seus assessors i li va agradar la idea de l’orquestra i la fundació, per a la qual va comprometre patrimoni. I llavors es va decidir posar el nom de Julià Carbonell al davant del de Terres de Lleida.

Se sent el ‘pare’ de l’Orquestra Julià Carbonell?

Me’n sento molt pare, encara que la persona que més va insistir i que em va animar en aquest projecte va ser Roser Trepat, que en aquella època estava al capdavant del Conservatori de Cervera. I l’altre gran pilar a què cal agrair-li la seua gran ajuda va ser Josep Caminal des del Liceu, que ens va donar tot el suport del món.