L’Animac familiar pren la Llotja

Quines són les principals diferències entre l’animació europea i la japonesa?

El cine europeu té molta més llibertat, molta més varietat de temes. En canvi, en el cine japonès tot és molt més similar.

Una de les novetats de White Cube amb obres d’animació pensades per ser vistes en galeries d’art

Està de moda l’animació japonesa?

Suposo que sí, que aquí agrada perquè té un look molt cool, fi, molt bonic.

És la primera vegada que acudeix a Animac?

En persona, sí, però el festival ja havia projectat anteriorment dos pel·lícules meues, Abbau i Rhizome.

Quina impressió se n’endú?

M’ha agradat molt perquè té una gran varietat de temàtiques i pel·lícules; molta llibertat, hi ha una secció més eròtica, una altra de molt experimental... tot molt lliure.

Ha tingut l’ocasió de visitar Lleida?

Sí, la Seu Vella, l’Eix, edificis típics europeus. També carrers bruts i deixats, però m’eren interessants.

?

lleida

Un any més, la jornada de dissabte es va convertir en la més familiar i multitudinària d’Animac, que tancarà avui les portes després que Jordi Amorós, autor d’Historias de amor y masacre, rebi el Premi Trajectòria (vegeu l’entrevista).

Entre les activitats que van congregar més públic va destacar la projecció de La tortuga roja, de l’animador neerlandès Michäel Dudok de Wit, que pràcticament va omplir la sala 1 de la Llotja. No en va, el seu primer llargmetratge va ser un dels nominats en l’última edició dels Oscars, premi que finalment es va emportar Zootròpolis. A més, el cineasta –que va rebre un Oscar el 2011 pel curt Father and daughter–, va pronunciar també una master class en la qual va mostrar el making of de La tortuga roja, pel·lícula que va nàixer de la seua intenció de reflectir la naturalesa en la seua pròpia essència. Al matí, La vida d’en Carbassó també va comptar amb nombrós públic, entre el qual destacava el fet que una bona part era adult, malgrat ser una pel·lícula pensada a partir de 6 anys. Aquest film, que va registrar les primeres cues de la jornada, arribava a Lleida després d’emportar-se dos guardons César a França i el Premi de Cine Europeu al millor film d’animació.

Una de les novetats d’aquest any ha sigut la sessió White Cube, ubicada a CaixaForum Lleida, en la qual s’han presentat obres d’animació pensades per projectar-se en espais museístics i d’art. Entre els seus assistents hi havia el japonès Masahiro Oshuka, amb el seu curtmetratge Harutosyura. Foruth Dimensional Fields, que es va mostrar encantat amb Animac, certamen que va descriure com a “ple de llibertats” (vegeu l’entrevista). El cineasta va presentar un film rodat durant quatre anys que reflecteixen tots els canvis de paisatge en uns camps d’arròs del seu avi, pertanyents a la seua família des de fa sis generacions. “No només això, sinó que també vaig treballar la terra”, va assenyalar.

Com és habitual, l’espai Animacrea es va omplir de famílies des que els seus tallers van començar a obrir els llums. Ja des de primera hora es podia veure nens amb els retallables i pintures divertint-se de valent, a banda de tallers dirigits per especialistes i pensats per a un públic de més edat. En aquesta ocasió, han sigut una quinzena les escoles d’animació i art que han mostrat la gran quantitat de tècniques i possibilitats de l’animació, tant de Lleida com de fora de Ponent. Entre aquestes, l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol de Lleida, ECIB-Escola de Cine de Barcelona, Idem Barcelona, Centre Integral de Formació Professional Ilerna de Lleida, Escola Joso-Centre de Còmic i Arts Visuals, La Academia de Animación, El Bombeto, La Salle, Haiku - Japó a Barcelona, Nus Creacions, Ipop Radio, Mayday, Kumon, Lleida-Universitat o La Guerrilla del Gilda de Lleida, entre d’altres.

La clausura oficial tindrà lloc avui a la Llotja a les 19.30 amb l’entrega del Premi Trajectòria al cineasta català Jordi Amorós, en una vetllada en la qual també es projectaran curts internacionals actuals. L’última projecció del certamen, tanmateix, serà la pel·lícula La nena sense mans, un dels contes més foscos dels germans Grimm animat per Sébastien Laudenbach.

Historias de amor y masacre

va ser vetada durant la Transició. Ara s’ha projectat a Animac, què va sentir al veure-la a la gran pantalla?

Em vaig sentir emocionat. Recordo com es va fer i que era tot molt improvisat. Tota la preproducció que ara és habitual, nosaltres no la vam fer. Eren els anys 70 i amb el guió al costat, dibuixàvem amb el plomí en una mà i un assecador de cabells en l’altra.

Ara, els ordinadors unifiquen molt l’estil, li treuen espontaneïtat i creativitat. La nostra animació jazz era més divertida.

Està preparant la segona part. Serà amb els mateixos mètodes?

Sí, però si la primera part era una celebració de la democràcia i de la llibertat del moment, la segona tancarà el cicle, ja que ara estem al final de la democràcia. Serà una simbiosi entre el rigor periodístic i l’humor dels dibuixants.

Quan podrem veure-la?

No ho sé. Les televisions no hi volen invertir i els mitjans no s’hi han interessat gaire. Segurament el finançarem amb crowdfunding tret que surti algun productor boig disposat a ajudar-nos.

És la primera vegada que assisteix a Animac?

No, ja vaig ser-hi l’any passat. Animac està molt bé, és una perla a l’oceà, però li falta implicació de la indústria: les grans productores no hi són.

A més, vaig fer el servei militar a Lleida i tinc molta estima als lleidatans.