«Des que tinc ús de raó he volgut ser músic i cantant»

Quan va acabar el batxillerat, el seu pare li va preguntar què volia de premi i Xavier Ribalta (Tàrrega, 1943) li va contestar que tocar el dos de casa per anar-se’n a cantar per França. Li va donar 1.500 pessetes i mai va pensar que passaria més enllà d’Andorra. Però aquell viatge iniciàtic es va convertir en un ofici de vida, que s’ha traduït en 27 discos en més de 50 anys de carrera. L’últim, Xavier Ribalta canta Josep Piera. Cants i encants, acaba de sortir al mercat i el presentarà en directe divendres vinent a la sala Luz de Gas de Barcelona, al Barnasants.

És el festival per antonomàsia dels cantautors.

Sí, sí, i això que jo continuo insistint que no m’anomenin cantautor, em sona a tarambana. Tot el fenomen de la Cançó xucla de la Chanson francesa, i allà et perseguirien si els anomenaves cantautors, és que no et deixarien entrar al país. Jo sóc un trobador, tinc l’ofici del joglar, no de cantautor, una paraula que no m’ha agradat mai.

A veure si li fan cas després de més de 50 anys.

Espero que sí. Vaig començar la meua carrera el 1965 gravant el meu primer disc, Xavier canta les seves cançons. Des que tinc ús de raó, he volgut ser músic i cantant, però ràpidament em vaig adonar que no servia per escriure cançons.

I allà va descobrir la poesia.

Entre la impressió que em va causar descobrir a París la força de Léo Ferré, un impacte que encara porto dins, i els llibres de poesia, em vaig dir que allò havia de ser la cançó: la dignitat, la força, la coherència, la sorpresa... I a l’hora de musicar poesia, un poeta em va portar a un altre: Horta, Colomines, Espriu, Papasseit, Maragall, Ferré, Margarit, Màrius Torres... i ara Josep Piera.

Amb música d’un paisà.

Sí, en els concerts del disc de Màrius Torres el 2010 vaig conèixer Ramon Andreu, de Tàrrega i professor del Conservatori de Lleida, i li vaig preguntar si s’atreviria a musicar uns poemes de Piera. El resultat ha estat impressionant, m’ha fet un vestit a mida perquè jo pugui cantar el poeta valencià.

La poesia entra millor amb música?

Ni millor, ni pitjor. Cal vigilar molt, perquè un poema pot destrossar-se musicant-lo. Tenim una gran responsabilitat davant de l’autor. Aquest disc de Piera m’ha costat cinc anys.

I ara, a presentar-lo en directe.

Sí, sense mitjans, sense televisió ni res, però jo segueixo, és fantàstic. Tinc concerts per Catalunya, Euskadi, Galícia... i per Amèrica fins al 2018. Sempre dic que de derrota en derrota fins a la victòria final!

Altres projectes?

Ordenar tot el que tinc guardat pels calaixos per publicar una edició integral de tota la meua obra. És molta feina, però un no pot parar. Si t’atures, et llancen al clot!