«Ara estic rodant una pel·lícula amb un iPhone»

Com acaba un nen nascut a Organyà que estudia Ciències Polítiques a Madrid dirigint cine?

En realitat, l’excusa d’estudiar Ciències Polítiques sempre va ser per poder traslladar-me a Madrid, on aleshores hi havia l’únic lloc on es podia estudiar cine. Això sí, el nen d’Organyà ho va aprendre a Organyà. En aquella època, el poble tenia dos cines i jo intentava anar als dos. En una redacció del col·legi en la qual em preguntaven què volia ser de gran, ja vaig respondre que director de cine.

El va marcar La plaça del Diamant?

Més que marcar-me, va canviar la meua carrera, en el sentit que van començar a oferir-me adaptacions literàries i en vaig fer algunes. De La plaça del Diamant, en realitat, n’estic content a mitges, perquè jo el que vaig fer va ser una sèrie per a la televisió, però a última hora es va explotar també com a cine i vaig haver de reduir les quatre hores de pel·lícula a dos. Per això sempre he pensat que li falta alguna cosa, a la pel·lícula, tot i que és cert que va guanyar premis i va agradar molt. Ara torno a fer cine més personal.

Com és aquest cine més personal?

És difícil de classificar. Torno a les primeres pel·lícules meues, com Corazón solitario o Furia española, que són les que més m’interessen, juntament amb el que faig ara. Treballo amb poca gent i jove. M’encanta.

En quins projectes està ficat?

Potser del que em sento més responsable és de Mònica del Raval, sobre una prostituta de Barcelona. És una pel·lícula que he pogut controlar de principi a fi perquè és artesanal, que és el que faig ara. De fet, la pel·lícula en la qual treballo ara l’estic rodant amb un iPhone.

Parli’ns d’aquest film.

Du per títol Enlloc com fora de casa. Parla d’algú que vol sortir cagant llets de casa seua, de la família... En el fons, el tema va sobre el sexe a la tercera edat. Està fet gairebé com una tècnica de documental, sense ser-ho.

Què va pensar al saber que la Mostra el distingia amb el premi?

Ho valoro moltíssim, perquè és a Lleida, a la meua terra. Suposo que en el fons també me’l donen perquè em faig gran [riu].