David Trueba: «Aconseguir els diners és la part del cine que mai et van explicar»

El periodista, escriptor, guionista i director de cine David Trueba (Madrid, 1969) va ser dijous passat el protagonista de la clausura d’una nova edició de la Setmana de la Comunicació de la Universitat de Lleida. Guionista de pel·lícules com Amo tu cama rica, Two Much o La niña de tus ojos; director de films com La buena vida, Soldados de Salamina o Vivir es fácil con los ojos cerrados; i escriptor de novel·les com Abierto toda la noche, Cuatro amigos, Saber perder o l’acabada de publicar Tierra de Campos, Trueba va explicar al públic de la Universitat de Lleida el seu concepte de la preveritat en plena moda de la postveritat.

Què hi ha abans de la veritat?

Per a mi, és la persona. Els professionals de la comunicació han de ser capaços de saber la responsabilitat que tenen a l’hora de manejar el concepte de veritat. El públic vol saber la veritat, què hi ha de cert, i només pot aconseguir-se amb la confiança, el prestigi, la tasca ben feta al llarg del temps, la trajectòria de credibilitat dels professionals.

Més important que la veritat és com s’utilitza.

Sí, per exemple, Donald Trump desacredita els mitjans per acreditar les seues mentides. Ell diu que no és un combat entre una veritat i una mentida sinó entre dos veritats. Però en realitat ell creu que es tracta de dos mentides i, per tant, pensa que si els mitjans us menteixen, jo també puc fer-ho.

Les xarxes socials són el futur per comunicar?

Són dreceres que no vull. Quan escric una novel·la, busco lectors que vulguin llegir-me, asseure’s uns dies amb la meua història i els meus personatges, compartint-los, gaudint-ne en la intimitat. I aquests lectors no els trobaré en aquestes dreceres. A més, cal saber manejar molt bé les xarxes socials. Som molt nous en aquests camins. Pot descontrolar-se tot. És com el que agafa un cotxe sense saber conduir.

Unes xarxes que es van incendiar contra la ‘falta de patriotisme’ del seu germà Fernando.

Sí, avui és Fernando Trueba i demà pot ser un altre. Es tracta de destruir la possibilitat que un tingui uns sentiments o unes opinions diferents dels teus. Són campanyes que per desgràcia ja vam viure abans amb els productes catalans. I el que em sembla més greu no són els que inciten al boicot sinó la passivitat de la resta per adonar-se que estem pervertint la societat.

Com veu el procés independentista a Catalunya?

Amb certa preocupació perquè tinc una posició emocional molt propera amb Catalunya, on visc durant temporades on viatjo constantment, sobretot a Barcelona. Sempre he estat molt aliè a les guerres de banderes, estic més interessat en les persones i crec que s’està escapant una gran quantitat d’energia creativa cap a un territori polític simbòlic en què els extrems van guanyant i cal decidir per un o un altre. Les persones som joguets en aquests equilibris. M’hi resisteixo. La meua batalla és intentar escriure una bona novel·la o rodar una bona pel·lícula.

La seua nova novel·la, ‘Tierra de Campos’, és un viatge nostàlgic?

No, no, què va. Sóc la persona menys nostàlgica del món. Explico 45 anys de la vida d’un cantant, que va recordant coses que li han passat. I com sempre en el que escric, hi ha molta pinzellada autobiogràfica però no per un desig exhibicionista sinó perquè crec que un parla sempre millor d’allò que coneix o ha viscut.

Li va saber greu que Javier Cercas airegés en la seua última novel·la la seua ruptura amb la seua parella, Ariadna Gil?

No m’he enfadat gens. Ell fa els seus exercicis novel·lístics i ho fa molt bé. Mai he estat una persona censora per naturalesa. I si Cercas m’introdueix en una història en la qual jo puc aportar-li alguna cosa, està bé.

Tornarà aviat al cine?

Tinc ganes de tornar a agafar la càmera. Tinc un projecte que ha estat a prop de finançar-se, però encara no. La producció és aquesta pota de la professió que mai et van explicar: has de ser capaç d’aconseguir diners.