Paisatges lleidatans de novel·la

Pep Coll i Maria Barbal ja feia anys que havien convertit el Pirineu en escenari dels seus llibres, però el pla semblava reservat a plomes de l’altre costat de la frontera administrativa. Des de la Franja es postulava el 1988 un ferm candidat al Nobel, el ja mort Jesús Moncada, autor de la imprescindible Camí de sirga. Bayo va obrir el camí, però aviat va deixar d’estar sol. Aquest Sant Jordi es publica Seixanta-vuit (Pagès), la segona entrega de les aventures de Rafel Rovira, un detectiu amb despatx en el número 37 del carrer Cavallers. El seu creador és Ramon Usall, que en aquesta ocasió trasllada l’acció de Lleida al París del maig del 1968. “Si he de quedar-me amb una etiqueta em quedo amb la de glocal”, diu. “Rafel Rovira és més de Lleida que Indíbil, però això no significa que no pugui viatjar.”

No és l’única novetat ambientada a les comarques de Lleida. Ramon Solsona novel·la el boom de l’enginyeria hidroelèctrica que es va desenvolupar a la Vall de Cardós als anys 60 a Allò que va passar a Cardós (Proa). La novel·la es trasllada al Pallars Sobirà del 1965, quan milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals inserides a les muntanyes. Després de passar un dia a Ribera de Cardós algú li va comentar a Solsona que no sempre havia estat un lloc tranquil, ja que durant 15 anys es va viure una voràgine d’obres “invisibles” que van perforar l’interior de les muntanyes, i aquest comentari el va portar a escriure una novel·la d’intriga ambientada en el context del xoc cultural que van produir aquestes obres faraòniques. El Pirineu ha donat tant joc literari en els últims anys que fins i tot hi ha rutes que conjuguen turisme i literatura a la vall d’Àssua, on Jaume Cabré va ambientar una de les novel·les més premiades i traduïdes dels últims anys, Les veus del Pamano (2004). Anteriorment, la reconeguda escriptora Maria Barbal també havia traslladat els seus lectors a aquest racó pirinenc a Pedra de tartera, Mel i metzines i País íntim. Però més enllà d’Àssua, són molts els llocs del Pirineu que han estat immortalitzats en la literatura. El mateix Cabré va sorprendre tot Europa amb una novel·la monumental, Jo confesso (2011), ambientada en part a Sant Pere del Burgal.

El 1988 es va publicar ‘Camí de sirga’, l’obra de Jesús Moncada que va convertir Mequinensa en un mite

Uns s’inspiren en la història, altres, en l’actualitat. El periodista Carles Porta va debutar amb gran èxit en la literatura amb Tor, tretze cases i tres morts (2005). Amb un estil narratiu molt viu en el qual es desdibuixa la frontera entre realitat i ficció, Porta ens va descobrir el Pirineu que no surt a les guies turístiques. Un cas semblant al de Pep Coll amb la novel·la que va acaparar tots els premis el 2013: Dos taüts negres i dos de blancs. L’autor recrea un crim atroç que va succeir a Carreu (Pallars Jussà) el 1943, quan una parella de masovers i les seues filles petites van ser brutalment assassinats. Era de domini públic qui els havia matat, però el cas mai va arribar a judici i els autors d’aquell bany de sang van quedar impunes. El Pirineu és el seu hàbitat natural. A El segle de la llum (1997) va transportar els lectors a la Vall Fosca de principis de segle XX per explicar l’odissea que va suposar la construcció de les primeres centrals hidroelèctriques. Fins i tot va trobar una illa en un mar de muntanyes i va fer naufragar un particular Robinson Crusoe a El salvatge dels Pirineus (2005). La literatura de Km0 ha arribat per quedar-se.