SEGRE

ENTREVISTA A L'ACTRIU I DIRECTORA DE "MATRIA"

Carla Rovira: «No saps de què va una obra fins que no la fas cinc vegades»

La intèrpret afirma que l’espectador haurà d’anar a viure l'espectacle, no a veure’l. La cita serà a la nau 18 de Cal Trepat de la capital de l’Urgell. FiraTàrrega se celebrarà entre el 7 i el 10 de setembre.

«No saps de què va una obra fins que no la fas cinc vegades»

«No saps de què va una obra fins que no la fas cinc vegades»FIRATÀRREGA

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

L’actriu i directora teatral Carla Rovira portarà a FiraTàrrega, els pròxims dies 7 i 8 de setembre, l’espectacle Màtria, una peça teatral que va de la memòria privada a la memòria col·lectiva. Un exercici que obre diverses línies de reflexió: des de la mort fins a la família, passant pel silenci. Per això, la intèrpret afirma que l’espectador haurà d’anar a viure’l, no a veure’l. La cita serà a la nau 18 de Cal Trepat de la capital de l’Urgell. FiraTàrrega se celebrarà entre el 7 i el 10 de setembre.

Màtria parla de la memòria privada per arribar a una memòria col·lectiva a partir de l’afusellament d’un familiar durant la Guerra Civil. Expliqui’ns com va ser el procés de creació. 

Va començar fa dos o tres anys. Se’m va ocórrer que podia fer un espectacle centrat en aquest cas, sense tenir més notícies que l’afusellament del meu oncle Enrique. Vaig començar a preguntar a la família i va anar sortint informació, però tampoc no se sabia gaire. Fins que un dia la mare em va dir que la meua tia tenia unes cartes seues, escrites entre el 1935 i el 1939. Amb aquestes, vaig anar seguint el fil de la seua història i vaig poder captar una idea que diem molt a l’obra, i és que, quan s’acaba la guerra, tot està per fer i tot és possible, en el millor i en el pitjor dels casos. A partir d’aquí, vaig començar a preguntar més. Perquè en el moment en què comences a llegir sobre memòria històrica t’adones que no és només els records, sinó el perquè d’aquests records, tota la ideologia que hi ha darrere d’aquests records. Per què avui dia no es parla de tot el que va passar? Vaig voler donar resposta a això.

Com estructura aquesta informació a l’obra?

És un espectacle metateatral, és a dir, s’explica l’obra que havia de ser, perquè havia de ser una obra que parlés tan sols del meu oncle Enrique. En canvi, al final, t’adones que també va de la família, de la memòria, de la societat i de les dones. Però jo sempre dic que fins que una obra de teatre no l’has fet cinc vegades, no saps exactament de què va. Dins de Màtria hi ha dos espectacles: d’una banda, hi ha les dones de la meua família, que primer vaig tractar només com a testimonis, però després se’m van revelar com a éssers que també feien altres coses. D’altra banda, hi ha tot el procés d’investigació de la història del meu oncle.

L’ha afectat, emocionalment, involucrar-se en aquesta mena d’història?

Llegir les cartes ha sigut dur, perquè el meu oncle tenia 23 anys i se’m fa molt difícil d’entendre i acceptar que pogués passar per tot allò. Durant el procés de creació de l’obra, vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és higienista, sembla que des de l’aparició del 2.0 ja no sagnem, ja no hi ha guerres, que ja tot és net. Mentida. Això continua passant i passava no fa gaire temps enrere. Negar-ho és negar la història. Jo crec que aquí no s’ha fet una transició, o s’ha fet de mentida. No hi ha hagut una condemna del franquisme, i això és una salvatjada. A més, algunes de les iniciatives que s’han pogut posar en marxa tan sols evidencien la memòria privada, eviten la creació d’una memòria col·lectiva. En el moment en què tu privatitzes la memòria d’algú, li estàs dient que allò no forma part de la història, perquè només és seu. Aquí hi ha el gran error.

De quina manera es podria restituir la memòria històrica d’un país a través de les arts, la justícia o la política?

Des de la meua humil ignorància, considero que caldria revisar totes les narratives històriques que s’han fet. Durant tot aquest procés, jo pensava que seria molt interessant reunir cara a cara dos persones amb ideologies totalment oposades i que poguessin fer l’esforç d’escoltar-se, perquè tots dos formen part de la mateixa història. La meua màxima ara mateix és representar el públic, interpel·lar-lo, que vegi que allò que estem explicant té a veure amb ell. Crec que les arts han d’anar en aquesta direcció. FiraTàrrega té aquest any com a lema “Participa”, i jo crec que s’ha de replantejar aquest concepte. Penso que la participació ha d’anar més enllà de fer aixecar la gent, ha de consistir a sentir-te part de l’espectacle, cadascú a la seua manera.

Com ha sigut l’experiència de treballar amb la seua mare a l’escenari?

És molt bonic descobrir que la teua mare és humana. Ella és una gran actriu i no ho sabia. Jo crec que s’ho està passant bé, més enllà de tot el que significa remoure coses familiars. Hi ha coses en què no ens posarem mai d’acord, com quan parlem de la Transició, per exemple, però està sent una experiència molt positiva. Quan poses algú no professional a l’espai escènic, crec que es produeix una democratització d’aquest espai: t’aporta una visió totalment diferent.

Màtria podria adaptar-se a altres conflictes? Quin recorregut teatral li veu?

Adaptar-la seria molta feina. Sí que crec que anirà evolucionant, que pot succeir alguna cosa més en el futur. Jo entenc les produccions teatrals com a éssers vius, inacabats. Espero que tingui molt recorregut, de moment, tenim actuacions confirmades a FiraTàrrega i en el Temporada Alta. Tenim els peus a terra. A poc a poc.

tracking