“L’art serveix per transformar la realitat i parlar des de la metàfora”

Aquesta

performance

Direcció: Valeria Píriz.

va nàixer a partir d’una sèrie de dotze feminicidis ocorreguts el 2015 a l’Uruguai. Per què es va plantejar convertir-ho en teatre?

Em va impactar molt llegir les notícies sobre això. Paral·lelament, s’atansava el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, i la coordinadora de feminismes de l’Uruguai també em va convocar per fer una obra. Es van ajuntar una sèrie de situacions. Jo venia de treballar amb altres projectes que ja tenien a veure amb el gènere, és un tema que m’interessa i vaig començar a investigar i a treballar en la performance. L’Uruguai és un dels països amb més índex de feminicidis, de morts per violència de gènere i volia visibilitzar-ho.

Com poden les arts conscienciar d’aquesta problemàtica?

Totes les dones del món patim violència masclista. És una realitat. Just ara ens comencem a despertar. És dolorós adonar-se que naturalitzaves moltes situacions perquè vas nàixer envoltada d’això. És un procés que porta el seu temps. L’art serveix per transformar la realitat i per parlar d’un tema des de la metàfora. A Diez de cada diez intento que aquesta metàfora sigui positiva, que hi hagi una reflexió i que interpel·li l’espectador.

El 2014, a l’Uruguai, moria assassinada per violència masclista una dona cada quinze dies. A Espanya, durant tot el 2016, van ser quaranta-quatre. Quina part de responsabilitat tenen de tot plegat els Estats i quina part la societat?

Els Estats necessiten comprometre’s amb el tema, això primer. Cal començar a aplicar lleis. Està demostrat que les denúncies sobre violència de gènere són moltíssimes, i que l’atenció que es dóna a aquestes denúncies no resol ni la meitat dels casos. Encara que Europa està molt més avançada que l’Uruguai, encara hi ha molta feina per fer. Es tracta com un tema menor i no ho és. Però el canvi ha de començar des de la societat i les generacions que vénen ho han fet. I després, és clar, tot ha de començar per l’educació, el llenguatge. Cal entendre els conceptes, el coneixement, saber d’on ve tot i per què.

Diez de cada diez

té molts elements simbòlics: el roig, el plàstic... Com elabora i investiga la temàtica?

Són molts els factors que hi intervenen. Jo vinc de les arts visuals, de l’escultura, fa molts anys que treballo amb això. A partir d’aquí, començo a investigar amb la cinta adhesiva com a material per elaborar les meues escultures. Però amb les performance concretes, com és el cas de Diez de cada diez, primer investigo el tema, recullo tota la informació possible i intento trobar l’objectiu final de l’obra. És aquí on naixen els textos, o on descobreixo relats ja existents. Els textos que apareixen a Diez de cada diez són d’un llibre publicat el 1919 per un metge anomenat René Vaucaire, en el qual s’exposen consells per a la higiene de la dona. I a la vegada que estava treballant amb això, em va arribar a les mans un article de premsa que es titulava L’Uruguai no és un país per a dones. Em va semblar molt fort. I així vaig començar a construir. Respecte al color, internacionalment el roig significa “alerta”. El fet que totes les dones vagin d’un mateix color també crea comunitat, unió, consciència d’estar en un mateix lloc, amb un mateix propòsit.

Per què escull el carrer?

Perquè m’encanta interferir en una trama social que té una rutina determinada i provocar determinades coses fora d’aquesta rutina. M’agrada que passin coses que reestructuren aquest espai. I també m’agrada tenir de còmplice el vianant... O no! Aquest moment en què l’espectador està desprevingut, interpel·lar-lo. Busco desarmar aquesta trama social que sosté els llocs on faig les performance perquè tendeix a ser invasiva, però busca aquest impacte entre la gent.

Com és treballar amb dones que comencen des de zero, almenys, en aquesta obra?

No és des de zero. Jo vaig fer una convocatòria específica per a gent que ja hagués tingut contacte amb el públic. La majoria de les participants tenen alguna experiència en l’àmbit de l’actuació. Després hi ha l’argument, que per molt professional que siguis és impossible que no et sentis identificada amb el que expliquem, estem parlant de nosaltres mateixes. Això genera que no siguis únicament un grup, una companyia de teatre, sinó una sèrie de dones que es relacionen, que creen uns vincles, que van molt més lluny. Com més gran sigui el vincle, més gran serà la força de la peça. Per això hi ha tot un treball de dinàmiques de grup i de digestió dels textos, perquè el que farem no és una catarsi, és una obra d’art.