Del Montsec a Califòrnia

A punt de complir 50 anys, Gaspar de Portolà s’embarca amb els seus dracs rumb a Amèrica disposat a exercir d’home d’acció. Està a punt de protagonitzar l’última gran expedició del descobriment d’Amèrica. En aquell moment es creia que la península de Califòrnia era una illa que, cap al nord, oferia un pas alternatiu i més directe cap a les Índies. Conquerir aquest punt estratègic significava tenir el domini del mar.

A començaments del 1769 comença l’aventura. Es divideixen en dos grups. Un, comandat pel llavors capità del presidi de Loreto, Fernando de Rivera y Moncada; i una altra columna encapçalada pel màxim responsable de l’expedició, Gaspar de Portolà, al qual se li sumaria el pare Juníper Serra.

I mentre aquestes dos expedicions avançaven per terra, tres vaixells reforçaven la ruta pel mar: el San Carlos, el San Antonio i el San José, que mai arribaria a la seua destinació, San Diego. Aquests mariners, entre els quals hi havia Pere Fages, de Guissona, van ser els primers a arribar. Havien perdut homes a bord per la insalubritat del vaixell, però una vegada a terra ferma, tot va ser molt senzill. Es van trobar indis que, lluny de mostrar-se hostils, els van ensenyar amb signes on podien trobar aigua.

Quinze dies després de desembarcar es van trobar la primera columna terrestre, comandada per Rivera y Moncada, que no havia patit cap baixa. I, finalment, el 29 de juny van arribar els homes de Gaspar de Portolà. El 16 de juliol van fundar la primera missió de l’Alta Califòrnia a San Diego. Portolà segueix cap a Monterrey amb seixanta-sis homes armats fins a les dents, la qual cosa els fa avançar molt lentament. I no calia. No hauran d’utilitzar la força. Tots els indis (gentils, a les cròniques) mostren una actitud amistosa cap als conquistadors. Només disparen quan la gana els empeny a caçar. Creuen haver fracassat perquè no troben Monterrey seguint les indicacions que va deixar el navegant Sebastián Vizcaíno dos segles enrere.

Perplexos, arriben a la badia de San Francisco, molt més al nord, el 31 d’octubre. L’11 de novembre acorden tornar per unanimitat. A l’arribar a Punta Pinós planten una creu a la platja i enterren un escrit en el qual es narrava les vicissituds del viatge, a tall de justificació de l’abandó de l’empresa que els havia estat encarregada. Es troben tan esgotats i desorientats que no saben reconèixer que Punta Pinós és, precisament, l’extrem sud de la badia que buscaven.

Gaspar de Portolà no es dóna per vençut i ho torna a intentar. El 3 de juny del 1770, després de recórrer 740 quilòmetres en 37 dies, arriba, ara sí, a Califòrnia.

L’exposició El món de Gaspar de Portolà, que pot visitar-se a la sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs fins al 15 de febrer, té com a objectiu oferir una visió del context històric, social, econòmic i militar en el qual va viure el conquistador lleidatà, amb una completa cartografia sobre les expedicions militars de l’època, així com diversos materials procedents dels fons de la Diputació i de l’IEI. Entre aquests, hi ha una sèrie d’armes del XVIII: espases, fusells i pistoles amb el característic pany miquelet. El fons numismàtic de l’IEI aporta monedes de l’època, entre les quals reals de 8, moneda de plata per excel·lència encunyada a Mèxic, tan popular que les dos columnes que presidien l’escut van servir d’inspiració anys més tard per al símbol del dòlar. Bona part de la cartografia són reproduccions, però l’exposició compta amb petites joies originals, procedents d’un col·leccionista privat, com un mapa de finals del XVII de l’Amèrica del Nord coneguda fins llavors i que acabava al nord amb Califòrnia.

La mostra no defuig el costat fosc del colonialisme i l’imperialisme, amb el fenomen de l’esclavisme i el genocidi que va seguir també durant el segle següent.

L’IEI publicarà el catàleg de l’exposició conjuntament amb les actes del congrés sobre Gaspar de Portolà celebrat aquesta setmana passada, una monografia sobre Pere Fages, el militar de Guissona que va participar en les expedicions de Portolà, i la reproducció facsímil del diari d’una d’aquestes expedicions.

Va morir a l’actual Diputació i va deixar tota la fortuna a Lleida

Gaspar de Portolà, que no es va casar mai, va morir a Lleida el 10 d’octubre del 1786. Cinc mesos abans havia fet testament. Tot i tenir una extensa família a Balaguer, va decidir llegar la seua gran fortuna a obres de beneficència. Va pagar un any de sou als seus servents, es va fer càrrec dels deutes d’uns parents i la resta es va quedar a Lleida. El vell casalot on va viure l’últim any de la seua vida es va destinar a casa de misericòrdia, encara que no va arribar mai a acollir orfes. La guerra amb els francesos va destrossar l’edifici i quan es va acabar de restaurar, el 1898, es va crear la Diputació, que necessitava una seu.