Miquel Molina: «L'aventura avui està en l'exploració al nostre interior»

Quatre anys després de debutar en la literatura de ficció amb Una flor del mal, el periodista Miquel Molina (Barcelona, 1963), actual director adjunt de La Vanguardia i redactor de SEGRE en els seus inicis, acaba de publicar La sonámbula (Destino), un thriller psicològic amb ingredients com la dansa, l’astronomia, l’estrès, el somnambulisme, la física quàntica i fins i tot el sexe amb nines.

Com s’ajunta tot això?

La novel·la arranca com un thriller clàssic, amb el cos del delicte, i evoluciona cap a un thriller més psicològic, de recerca personal, i aquí apareixen totes les obsessions i les fòbies que pot tenir la protagonista.

D’on va sorgir la idea per a aquesta història?

D’una anècdota personal. Un dia m’estava dutxant a casa i va trucar a la porta l’assistenta del pis de baix, que s’havia trobat la dona que venia a cuidar mig morta al lavabo. Vaig baixar, la vam ajudar entre els dos, vam avisar l’ambulància, crec que ja se la van emportar morta..., però jo vaig poder quedar-me en aquell pis durant una estona i vaig veure que estava ple de coses, de molts quadres antics, escriptoris plens de papers... El que no va passar va ser el que fa la protagonista de la novel·la: quedar-s’hi i tafanejar per les habitacions.

O sigui, la trama té un component real i autobiogràfic.

Únicament el punt de partida. Però bé, s’ha de pensar que qualsevol escriptor acaba sempre diluït dins dels seus personatges.

La imatge de la portada de la novel·la em recorda ‘La finestra indiscreta’, d’Alfred Hitchcock.

No ha estat buscat però al final sí que hi ha algun referent de Hitchcock pel que fa al tema de la curiositat per la vida dels altres; també en la por i el paper simbòlic dels ocells, la importància del món oníric... Però la idea de fons de la novel·la és la por que tenim a la figura del doble, a la nostra rèplica, que una rèplica nostra pugui actuar de manera autònoma. Una cosa que podem trobar-nos en nuesta vida quotidiana, qualsevol pot hackejar-te el compte de correu electrònic, de Twitter o de Facebook i suplantar-te. Aquesta por a la suplantació, a la figura del doble, a la rèplica, marca tota la novel·la.

La curiositat pels secrets dels veïns pot acabar sent una obsessió, com li passa a la protagonista del seu llibre.

Sí, ella en principi només vol ajudar però té també una actitud de gran curiositat. Jo també volia aprofundir en el fet que avui dia l’aventura ja no té aquell sentit tradicional d’antany, perquè per exemple ara a través de Google Earth pots arribar a veure qualsevol racó del planeta, contemplar les fonts de l’Amazones des de l’ordinador de casa teua. Tenim tal coneixement del medi natural que jo crec que l’aventura avui és al nostre interior, i moltes vegades mirar la vida dels veïns és explorar-nos a nosaltres mateixos. Avui, l’autèntic esport d’aventura és l’exploració interior, trobar-nos interiorment. La meua protagonista, en la situació extrema en la qual ella mateixa es posa amb la seua curiositat, d’alguna manera està fent pònting, s’ha tirat per un barranc. L’equivalent de la goma que la subjecta perquè no es mati és la xarxa d’amistats, de parella i exparelles que té.

Per cert, la seua primera novel·la també tenia protagonista femenina. Ha tornat a ficar-se a la pell d’una dona. És una qüestió de mercat perquè les dones llegeixen més que els homes?

Bé, sí que hi ha més dones llegint novel·les que homes, però no crec que elles llegeixin només coses de dones, no crec que això vagi per aquí. En realitat, vaig agafar un tema de la primera novel·la, un diari íntim d’una adolescent que tenia totes les il·lusions intactes, i he recuperat aquella veu i l’he traslladat a l’actualitat com una dona de quaranta-dos anys que comença a adonar-se de forma abrupta i amb gran estrèpit de les il·lusions perdudes.

L’obsessió d’un periodista és convertir-se en novel·lista d’èxit?

És tan ínfima la proporció que tinguis èxit en qualsevol manifestació artística a la qual et dediquis que, si treballessis únicament per l’èxit, seria molt frustrant. En el meu cas, només és la necessitat d’explicar històries. I aquesta m’ha anat atrapant i s’ha anat dibuixant ella sola.