Les proves que va descartar el Vaticà

El gener del 1996 va arribar al Museu Diocesà de Lleida una carta amb la primera reclamació de l’art per part de la diòcesi de Barbastre-Montsó. La persona que va obrir aquella missiva va ser la historiadora Carmen Berlabé, l’actual conservadora del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Berlabé ha viscut sempre en primera persona el llarg litigi de l’art originari de parròquies de la Franja, que ara ha tornat a ressorgir després de la demanda als jutjats de Barbastre presentada dimarts passat per la diòcesi oscenca. Coincidint amb aquesta nova ofensiva judicial i gairebé nou anys després que les seues investigacions sobre el Museu Diocesà de Lleida donessin forma a la seua tesi doctoral, Berlabé va presentar ahir el llibre Del Museu Diocesà al Museu de Lleida (Pagès Editors), en què no només repassa la història més que centenària de la pinacoteca lleidatana sinó que inclou la transcripció de la documentació original que “demostra que la col·lecció d’art es va conformar de forma legal i legítima a través de compres, permutes i donacions, d’acord amb els usos i costums de l’Església en l’època”. Berlabé, que va formar part de l’equip que va assessorar el bisbe Ciuraneta en el procés que es va seguir fa anys al Vaticà, va recordar que “la Santa Seu sempre va descartar aquesta documentació històrica, que esperem que ara sí que pugui veure’s i es tingui en compte al judici civil”. En aquest sentit, el director del Museu, Josep Giralt, va assegurar que “bona part de la nostra futura defensa es basarà en els documents d’aquesta obra”, tot i que va advertir que “encara no ens ha arribat la demanda i caldrà examinar-la quan toqui”.

El llibre, de vora vuit-centes pàgines, retrocedeix fins al segle XVIII, amb la dispersió d’obres d’art de la Seu Vella per parròquies del territori a causa de la transformació de l’antiga catedral en caserna militar després de la caiguda de la ciutat en mans de Felip V el 1707; repassa la història de la creació dels museus diocesans i en especial el de Lleida; aporta tota la informació documental generada pel litigi, des de la segregació de parròquies, i inclou els deu anys del Museu de Lleida amb l’assalt policial inclòs de l’11 de desembre per l’art de Sixena. Un corpus documental de més de vint anys de treball.

Però quantes obres originàries de la Franja es reclamen?

El nombre de peces reclamades per Barbastre continua ballant: mentre que el lletrat de la diòcesi oscenca anunciava dimarts passat una demanda per 111 obres, al Museu de Lleida els en consten 110 i fins i tot en aquest llarg litigi es va publicar que eren 112. Berlabé va assenyalar que “la petició originària havia estat de 113, però s’havien inclòs a la llista per error dos peces originàries de Peralta de Alcofea, de la diòcesi d’Osca; haurem de contrastar la nostra catalogació i números de registre amb les obres que s’incloguin a la demanda quan aquesta ens arribi”. També va recordar que “en el seu dia el museu ja va admetre que 27 d’aquestes peces, de poc valor artístic, estan en dipòsit a Lleida”. El director del Museu va comentar que “el país necessita un Govern i un conseller de Cultura, encara que el Consorci té capacitat jurídica pròpia per defensar-se”.