Francesc Canosa: «Sixena va suposar la sortida de l'armari de la societat lleidatana»

Demà es presenta al Museu de Lleida Sixena: La croada de la memòria (Fonoll), del periodista de Balaguer Francesc Canosa, que va més enllà del relat polític, històric o judicial. “Sixena és Twin Peaks, el de menys és qui va matar Laura Palmer.”

Al seu llibre hi ha una cita de Joan Sales que diu que Aragó va elegir Castella, renunciant a l’opció natural de reivindicar la Mediterrània. Sixena és un pas més en aquest sentit?

Sixena és el checkpoint natural i espiritual que uneix la Corona Aragonesa amb el Comtat de Barcelona. Aragó va decidir mirar cap a Castella, però ara quan floreixin els fruiters i el paisatge es converteixi en unes grans estovalles de color Pantera Rosa, tornarà a ser evident que en aquesta gran plana no hi ha cap tipus de distintició entre Catalunya i la Franja. Ni física, ni cultural, ni històrica.

Diu que Sixena és la prova que Espanya no existeix...

És el carboni catorze que ho demostra. S’han emportat objectes de Lleida, però no l’ànima. Perquè no poden i perquè no els interessa. No volen saber res de la memòria catalanoaragonesa. De la confederació d’estats que era de facto. I Sixena és com l’ouija que ens connecta amb els ossos dels nostres avantpassats. Per això el dia 11 de desembre, gent que no havia anat mai al Museu de Lleida, que ni tan sols no li interessa l’art, va participar en la gran revolta ilergeta del segle XXI. Ponent es va erigir en la gran consciència de Catalunya. Els ilergets són aquests herois morals que encara que perdin, sempre lluiten. Abans parlava d’aquest horitzó rosa dels fruiters en flor que abans semblava que ningú no veiés i ara es reivindica: qui sembra orgull recull orgull.

«El monestir és el ‘ckeckpoint’ natural i cultural entre Aragó i Catalunya»

Reivindica la importància del Comtat d’Urgell en la història del monestir.

Es diu que la nostra història en comú amb Sixena es remunta als vuit segles del bisbat de Lleida. Però són setze, perquè també hi ha la Tarraconense. Cap sentència judicial no pot arrabassar-nos aquesta memòria, aquest valor intangible. Sixena sorgeix d’aquesta road movie sanguinària protagonitzada pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el seu soci i amic Ermengol VI, Comte d’Urgell. Junts conquereixen Tortosa, Lleida, Mequinensa, Jaca, Calatayud, Fraga i Sixena. El Comtat d’Urgell va finançar el monestir i li va donar esplendor. Quan Jaume d’Urgell perd el Compromís de Casp, els Trastámara van fer de Sixena un Alcatraz. Aquest gran monestir de monges pijes es va convertir en una presó. I va començar la seua decadència.

I, tanmateix, es parla més del passat recent, de l’incendi de l’any 1936.

Que s’assenyali Catalunya com a espoliadora del monestir o com a responsable de la crema del 1936 és la gran pregunta sense resposta que ens porta al decret de Nova Planta del segle XXI que és el 155 i que ha permès que la Guàrdia Civil entri de nit en un museu per emportar-se unes obres d’art.

«El Comtat d’Urgell va portar l’esplendor; els Trastámara, la decadència»

I fora, la revolta ilergeta a la qual feia referència.

Antisistema amb sistèmics. Menjacapellans amb abraçacapellans. Va ser la sortida de l’armari de la societat lleidatana. Era la civilització contra la barbàrie.

El dia que Barcelona ens va veure.

El problema del desequilibri territorial de Catalunya sempre dic que és oftalmològic, perquè és de mirada. Barcelona tendeix a l’estrabisme i mira cap a enfora, cap a París, cap a Nova York. Lleida tendeix a la miopia i no hi veu bé de lluny. I aquell dia hi va haver una correcció. Es van emportar el sarcòfag d’Isabel d’Urgell, la germana de Jaume, però no la seua ànima. I vam descobrir que no estava morta, que era una zombi que guardava la nostra memòria. I ens empenyia a lluitar.

«La revolta ilergeta del segle XXI va tenir lloc l’11-D al Museu de Lleida»

Qui serien Indíbil i Mandoni?

Alberto Velasco i Carmen Berlabé. Ells, el director del museu, Josep Giralt, les plataformes... Tota aquesta força, tota aquesta vida, era dins d’un taüt. Dins de la caixa sepulcral d’Isabel, amb els seus colors càlids de coca de recapte. La caixa que van posar dins d’una altra caixa.