Ferran Palau: «Puc estar un any amb la lletra d'una cançó»

Sens dubte, una de les estrelles del festival MUD 2018 serà el cantant de Collbató Ferran Palau, fundador i un dels líders d’Anímic. Aprofitant l’estrena recent de Blanc, tercera de les seues gravacions en solitari, i uns dies abans de pujar a l’escenari del Cafè del Teatre (divendres 9, 21.30 h, 15 €/12 €), parla amb SEGRE de l’actualitat artística i personal.

Anem al gra..., defineixi’m el seu pop metafísic.

Explicar què és el pop metafísic no és gaire metafísic, així que diré que en la mateixa pregunta hi ha la resposta. Qui vulgui descobrir què és, haurà d’escoltar el disc triangular d’El Petit de Cal Eril o el meu últim treball, Blanc!

La cosa ha estat un invent a mitges, o una cosa seua i després ha enredat el seu amic El Petit de Cal Eril, o viceversa?

Ja fa anys que parlàvem d’aquest concepte per definir la nostra música però ha estat ara, aprofitant l’edició dels nostres dos discos alhora, que hem decidit donar-lo a conèixer.

Suposo que el fet de cantar al marge dels Anímic és per buscar coses diferents. Aire fresc de tant en tant?

Són com les dos cares d’una mateixa moneda. A Anímic hi ha una part de mi més experimental i gamberra. El meu projecte en solitari és menys canviant, encara que als meus tres discos també hi ha hagut una certa evolució estètica. Necessito els dos projectes perquè si no una part de mi quedaria silenciada.

Com selecciona les cançons per als discos en solitari i les que escriu per a Anímic?

Amb Anímic escric les cançons amb la Louise. Quan sent la necessitat de fer cançons ens hi posem i normalment surten de cop. En canvi, els temes del meu projecte personal es fan a foc molt lent, puc estar fins a un any retocant la lletra. Quan tinc un grapat de cançons acabades, llavors em plantejo gravar-les i treure un nou disc.

La seua poètica, les lletres són indubtablement boniques... Quines són les seues fonts d’inspiració?

Moltes gràcies! La veritat és que no tinc referents literaris. Sóc dislèctic i em costa molt mantenir la concentració a l’hora de llegir i potser això és el que ha fet que les meues lletres siguin poc narratives però molt obertes a tota mena d’interpretacions. Penso que les paraules tenen un component estètic molt potent i no les utilitzo pel que signifiquen, almenys pel que signifiquen per als altres.