Jorge Drexler: "La frustració és la millor de les mestres, a l'art i a la vida"

'Salvavidas de hielo' és l’últim àlbum de Jorge Drexler. El cantant el presentarà demà a l’Auditori en un concert en el qual tornarà a recordar que és un gran escriptor de cançons. No en va, el seu Al otro lado del río, de la pel·lícula Diarios de motocicleta, va ser la primera cançó en castellà de guanyar un Oscar de Hollywood.

Han passat tres anys des de l’últim CD, Bailar en la cueva. Com ha gestat Salvavidas de hielo?

Els dos primers anys vaig estar de gira, i al tercer vaig parar parcialment. Va ser quan vaig escriure totes les cançons. Mai havia dedicat tot un any a ferho. M’aixecava, portava els nens al col·legi, mentre tornava amb cotxe ja anava pensant, i una vegada a casa, treballava fins que tornava a recollir-los a les quatre. Estava tot el matí i migdia sol tancat, component. Va ser un procés de producció molt intens, productiu, però també frustrant.

Per què frustrant?

Perquè la composició no és un procés lineal. De les cançons, només se’n veu el resultat final, però abans pots passar una bona estona davant d’un full en blanc i per cada cançó, estar-hi quatre o cinc dies donant-li voltes. En una bona setmana podia tenir dos o tres temes respectables. En la composició es tracta, sobretot, de tenir paciència i una gran resistència a la frustració. Els joves potser pensen que els que fa temps que escrivim no ens frustrem. És al contrari, cada vegada ens és més difícil per no repetir-nos [riu].

'Salvavidas de hielo' sembla una expressió contradictòria i alhora sona a una cosa efímera.

És exactament això. Primer és un homenatge a allò efímer, a les coses que et mantenen a la superfície, encara que sigui per un temps breu. Segon, és una contradicció i un joc poètic. Per a mi, els títols dels discos han de complir una funció poètica. És un salvavides que flota de manera transitòria. A la vida no hi ha res que no sigui efímer, i les coses mentre durin s’han de celebrar.

Fill de pare alemany, mare uruguaiana, va nàixer a Montevideo, viu a Madrid... A Movimiento canta “Yo no soy de aquí, pero tú tampoco”. D’on se sent?

Per bé i per mal, al llarg dels anys he anat passant per un procés de desarrelament. Anarme’n de l’Uruguai, on vaig créixer i em vaig formar, m’ha fet sentir que pertanyo a molts llocs. És la part bona. La negativa: una certa angoixa vital de no saber on vols formar la teua llar. Però accepto el desarrelament en totes les seues cares.

A 'Pongamos que hablo de Martínez' agraeix a Joaquín Sabina que l’animés a venir a Espanya.

Va canviar la meua vida sencera. Jo treballava de metge, anava per un altre camí. M’encantava la meua vida, però vaig voler provar. No em vaig anar escapant de res. Espanya em va rebre amb els braços oberts i això em va motivar a quedar-me.

Què impulsa a canviar la medicina per la música?

Són dos mons completament diferents que m’encanten. En aquest sentit sóc una persona molt afortunada. Vaig nàixer en una família de tradició mèdi- ca, però sempre vaig creure que jo havia vingut al món per una altra cosa més important. Mai m’he penedit del canvi.

Què fa més por, no encertar un diagnòstic o un escenari?

No encertar un diagnòstic. La de l’escenari és una por diferent. Tot depèn de tu. Durant molt temps em vaig negar a acceptar el paral·lelisme que la música també cura, però avui dia estic revisant aquesta negativa. Crec que, per la part bona i per la dolenta, en la cançó m’ha quedat un impuls terapèutic de la medicina.

El disc és veu i guitarra. Per què només un instrument?

La certesa que una limitació obre camins en lloc de tancar- los. És important posar-se una limitació en l’acte creatiu, sobretot en el món impacient en el qual vivim. La frustració és la millor de les mestres, a l’art i a la vida. Dóna-li a un nen o un adult tot el que demana i es convertirà en un monstre. Durant l’elaboració del disc, els percussionistes ens odiaven dos hores, perquè la guitarra és un instrument percutiu molt limitat. Tanmateix, al cap d’una estona descobrien matisos sonors que no havien percebut abans.

Al concert de Lleida la guitarra serà igual de protagonista?

El concert serà més enèrgic que el disc. Els quatre músics de l’escenari utilitzarem la guitarra, però també hi he agregat bateria, un baix elèctric...