Juan Cal: «Els personatges del narcotràfic tenen vides fascinants»

Tres anys després d’iniciar-se en el món literari amb El exilio de Mona Lisa (Editorial Milenio), el director executiu de SEGRE, Juan Cal, publica la segona novel·la Operación Bucéfalo, una ucronia amb què s’endinsa al món del narcotràfic a la Galícia dels anys 80 i principis dels 90. Una ficció amb rerefons real escrita “des de la pell” i protagonitzada per un narcotraficant i un periodista amb noms inventats. Juan Cal presentarà Operación Bucéfalo aquest dimecres al Cafè del Teatre de l’Escorxador.

Què trobarà el lector a 'Operación Bucéfalo' (Milenio)?

Explica el fenomen de la conversió del contraban de tabac al narcotràfic a la Galícia dels anys 80 i principis dels 90. Parla de com el contraban es converteix en narco i de com aquest últim, imitant el model colombià, intenta influir o absorbir un incipient moviment independentista violent. Per a això invento una transformació d’aquest moviment gràcies als diners del narco per posar en perill l’Estat. Ho explico des de la pell, des de la perspectiva més sensitiva, ja que per qüestions generacionals, vaig ser-ne testimoni. Hi ha coses que saps, que t’han explicat. No poso noms reals per evitar problemes legals i poder construir ficció al seu voltant.

'Operación Bucéfalo' coincideix en el temps amb llibres com 'Fariña', que també ha saltat a la pantalla i sèries com Narcos. Per què causen tanta fascinació?

Perquè molts dels personatges del narcotràfic tenen vides fascinants, molt novel·lístiques, plenes d’acció, de sentiments. Alguns, com Sito Miñanco, són gairebé de pel·lícula: era president d’un equip de futbol, benefactor... Hi ha un moment en el qual la gran majoria de la cocaïna, crec que més del vuitanta per cent, que entrava a Europa, ho feia per Galícia. Sense que es parlés d’una camorra o màfia hi havia una trama organitzada de molta gent que havia viscut “honradament” del contraban i en un moment donat decideix que si les penes per narcotràfic són les mateixes, s’arrisca pel negoci més lucratiu.

El títol fa referència al cavall d’Alexandre el Gran?

En realitat no. És per una altra cosa. En primer lloc, he de dir que jo per escriure una novel·la necessito un títol, sense aquest no puc avançar. De fet, actualment em trobo en aquesta tessitura. En el cas d’aquesta novel·la, havia de ser l’any 1982 quan va sorgir la idea del títol. Érem a l’estació marítima del port de Vigo i, en un dels costats, l’estació duanera anava guardant els vaixells que decomissava als narcos. Alguns d’aquests demostraven realment el poder d’aquesta gent i entre ells, un cridava l’atenció. Era un torpediner immens, d’uns 80 metres, gris, que havia estat de l’Armada alemanya, venuda als grecs, que al seu torn l’havien desarmat, posat a subhasta i va acabar en mans dels contrabandistes gallecs. Es deia Bucéfalo. Quan vaig veure el nom ho vaig tenir clar: era una novel·la. Va ser una inspiració.

Ha tardat molt a escriure-la.

Sí, perquè durant molt temps pràcticament no he escrit. Ja sigui per les obligacions, les excuses, la mandra... Però arriba un moment de la teua vida en què no queda temps per a les excuses: o escrius o no escrius, però no hi ha temps per a excuses. Això va ser just el que em va impulsar a posar-me amb El exilio de Mona Lisa i, ja sense solució de continuïtat, amb altres històries.

Ha estat tan metòdic a l’hora d’escriure la nova novel·la com amb 'El exilio de Mona Lisa'?

Sí. Reconec que és una de les coses que més costa, però per a mi és important destinar cada dia un temps, una hora, dos... a escriure, estiguis com estiguis d’ànim. Jo ho feia després de sopar. D’aquesta forma tens la seguretat que si un dia les coses no surten gaire bé, ja arribarà el moment en què el miraràs, el repassaràs i el corregiràs, perquè després òbviament ha de corregir-se. Jo dedico tant temps a la correcció d’un llibre com a l’escriptura.

Entre les seues dos novel·les ha canviat completament d’època i trama. Què va aprendre amb la primera?

Cada novel·la és un repte literari per millorar. Una de les coses que volia treballar més aquí (i que continuaré als pròxims llibres) eren les diferents veus. A El exilio de Mona Lisa hi ha una sola veu, la del narrador. A Operación Bucéfalo hi ha mirades més diverses. Estan en primera persona, el contrabandista protagonista i el periodista que l’entrevista i fa de fil conductor i, després, un narrador omniscient. Intento que hi hagi dos estils, dos formes de fer radicalment diferents encarnades en els dos protagonistes.

Té un altre treball en cartera?

Sí, dos. Un encara no té títol, però seria alguna cosa semblant a Mi madre me odia. És la història d’una dona que decideix casar-se amb l’assassí del seu germà per destruir-lo i com el seu fill descobreix que no és fill de l’amor sinó de l’odi. L’altre que tinc en cartera es titularà La puta bizca que recitaba a Baudelaire, com a homenatge a Paul Auster.