«El poeta morirà sense saber si la seua obra ha valgut la pena»

La tardor literària ve carregada de novetats, tant d’escriptors en català, com en castellà i traduccions en tots dos idiomes de plomes internacionals. Entre aquestes, una de les veus més autoritzades de la poesia catalana, el lleidatà Joan Margarit (Sanaüja, 1938), que publica Per tenir casa cal guanyar la guerra, el seu primer llibre narratiu i en el qual analitza quines circumstàncies de la seua infantesa l’han portat a escriure els versos que ha escrit. A Catalunya, la temporada comença amb la Setmana del Llibre en Català, del 7 al 16 de setembre.

La lleidatana Pagès Editors publicarà Et diran que és l’atzar, de Núria Queraltó. Pel que fa a traduccions, arribaran L’hereu de Jo Nesbo (Proa), Hippie, de Paulo Coelho i la publicació mundial Breus respostes per a les grans preguntes, del difunt Stephen Hawking, les dos a Columna. Empúries publicarà l’obra pòstuma El regne del llenguatge, de Tom Wolfe; el poemari El sol i les seves flors, de Rupi Kaur; Les rondalles del bard Gallard i Bèsties fantàstiques II de J. K. Rowling, o La mort del comanador 1, de Haruki Murakami. Per la seua banda, La Campana publicarà la versió sense censures d’Els homes d’Angelika Schrobsdorff després de l’èxit de Tu no ets una mare com les altres.

Què l’ha condicionat més a l’hora d’escriure els seus poemes?

La Guerra Civil. Algú que va nàixer el 38, una nit en què el poble estava pres per les tropes... ja es pot intuir que l’assumpte serà important en la seua vida [riu]. El llibre comença amb aquesta història i continua amb la postguerra. L’inici és un estudi de la situació del moment perquè no tinc memòria per recordar-ho. Els meus records diria que comencen al voltant del 42, amb quatre anys. El lector trobarà fets des d’aleshores i durant uns 15 o 20 anys.

Però no és un llibre de memòries.

En absolut. Té un fil argumental per respondre una pregunta: per què he escrit els poemes que he escrit i no d’altres? A la vida, tot comença a la infantesa, les seues vivències marquen com li faràs front, perquè quan arriba la primera joventut està tot dat i beneït. A partir de llavors, queda la vida amb tot el seu atzar. Hem d’esbrinar quines coses de les que passen a la infantesa i que un pot recordar són pensaments i situacions que donen pas a reaccions del nen primer, de l’adolescent després i, finalment, del jove que, en el meu cas, m’impulsen a escriure aquests poemes i no d’altres. Ateses les circumstàncies familiars, jo canviava constantment de domicili. Aquesta és una situació especial per a una criatura. Significa que molts cursos es quedarà sense escola, mai acabarà de fer amics... però no es tracta d’un llibre dramàtic en absolut, eh! Simplement, intenta explicar les coses que han vingut després, sempre respecte a la poesia.

L’afalaga ser el poeta català viu més llegit?

No! Encara que fos veritat, una de les primeres coses a què s’ha d’acostumar un poeta és que morirà sense saber si la seua obra val la pena. Segurament fins a dos generacions després no començarà a valorar-se de forma definitiva. Si d’alguna cosa serveix fer-te gran, és per no perdre temps en coses innecessàries.

Treballa en algun poemari?

Sempre. Unes vegades ho faig amb un ritme, altres amb un altre. De fet, no és treballar, és una altra història. Difícilment puc passar un dia sense que la poesia estigui present a la meua vida d’una forma o una altra, ja sigui corregint, mirant, pensant...

Entenc que també era així quan exercia d’arquitecte.

Efectivament. Jo crec que els poemes surten de la vida de les persones. No és que la poesia sigui la vida, sinó que surt d’ella, i el primer que has de tenir és una vida. Un novel·lista pot buscar les seues històries en altres. Tanmateix, un poema només pot partir de l’interior d’un mateix, i en aquest interior he de trobar alguna cosa que també sigui teua, però ha d’estar en mi. I això és molt complicat.

Tinc entès que va començar treballant en una editorial.

Vaig començar a estudiar arquitectura però com que ja escrivia poesia em vaig dir que havia de treballar en quelcom lletres. Em van posar a fer un diccionari tècnic que consistia a copiar-ne 3 sense que es notés. Va arribar el moment que em vaig dir: “Per això deixo l’arquitectura? En alguna cosa t’estàs equivocant profundament” [riu]. Em vaig adonar que la poesia no és la vida sinó que surt de la vida i el primer que cal tenir és una vida. I em vaig dir: “Comença a tenir una vida al més potent possible i d’allà trauràs els poemes.”