Care Santos: «No em resulta difícil escriure sobre temes durs

L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) aborda la vulnerabilitat, la fragilitat de tot allò que creiem haver construït i el suïcidi adolescent a Tot el bé i tot el mal (Columna), una novel·la amb picades d’ull a Lleida i en la segona part de la qual Isona i Conques (on es desplaçarà ben aviat) tindran també rellevància.

Està protagonitzada per Reina, una dona forta, amb la vida solucionada, un bon treball i sou, que veu com tota la seua vida trontolla arran d’una inesperada trucada de telèfon.

Per què li va interessar parlar del suïcidi adolescent?

Crec que encara avui és un tabú, encara que sembli mentida, i hauria de parlar-se’n més. Hi ha aquesta falsa creença que sembla que si no se’n parla no existirà. Es falsegen les estadístiques i s’amaga. Crec que això és un error i que les novel·les i la literatura hi són per parlar del que no en parla ningú. De tota manera m’interessava més per l’aspecte d’adolescent que pel del suïcidi.

Li ha resultat difícil abordar el tema?

No em resulta difícil parlar de temes durs, perquè crec que aquesta és una finalitat de la literatura. També és cert que sóc mare de tres adolescents, conec gent que ho ha viscut i és una experiència colpidora. Evidentment, escrius des de l’emoció, sense aquesta no es pot escriure. Tanmateix, volia matisar que el suïcidi és un tema secundari a la novel·la.

El seu objectiu era fer reflexionar sobre el poc que costa trencar una vida aparentment segura?

Totalment. En realitat la novel·la va de com n’arribem a ser, de vulnerables, i com de fràgil és allò que hem construït i sembla tan sòlid. Aquí una notícia que no arriba a tragèdia, sinó que és un intent, que passa en tres segons, et desmunta la vida. Reina era una dona que anava sobrada, no donava explicacions a ningú, ho tenia tot, fins i tot s’estava avorrint. Per aquest motiu s’emporta l’amant a un viatge de treball, però després de rebre la trucada de casa dient-li que el seu fill ha intentat suïcidar-se, s’adona que tot això no té importància, no ha construït res de res. O que el que ha construït s’ha enfonsat en un segon. És una reflexió que fa a l’aeroport, quan intenta tornar però no pot perquè una tempesta impedeix que els avions s’enlairin. Tot aquest procés és de revisió, fins i tot de la seua pròpia vida. A més, la novel·la inclou una mica de thriller, amb un assetjador.

Ella hi reflexiona durant gairebé 24 hores a l’aeroport, que és el temps en què es desenvolupa la novel·la.

Sí, he escollit l’aeroport perquè crec que no hi ha cap lloc en el qual ens sentim més vulnerables. Aquesta sensació que no saps quan en sortiràs, no t’informen, no tens on dormir i de vegades ni on menjar. És un horror.