L'últim emperador del cine

Bernardo Bertolucci, l’últim gran mestre del cine italià, que va filmar grans obres com Novecento o L’últim emperador, va morir ahir als 77 anys. Nascut el 16 de març del 1941 a Parma, la seua arribada al món de la cultura no va ser casual, ja que pertanyia a una família de reconeguts escriptors i cineastes italians. La primera producció cinematogràfica va ser La cosecha estéril (1962), el punt de partida d’una fulgurant carrera com a cineasta que l’ha situat entre els més importants de la història, sempre a la recerca de l’intimisme i en contínua anàlisi de la joventut. Irreverent i provocador, va ser qualificat com “el gran director de la transgressió”. I va ser precisament la polèmica associada a L’últim tango a París (1972) la que el va catapultar a la fama. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Marlon Brando i Maria Schneider, li va suposar problemes de censura a Espanya per algunes escenes qualificades d’escabroses, encara que li va valer dos nominacions als Oscars. Unes declaracions en les quals Bertolucci confessava que ell i Brando van decidir enganyar l’actriu i fer servir mantega com a lubricant en l’escena d’agressió sexual del film que va entelar la seua reputació fa tot just un parell d’anys. “No volia que fingís la humiliació, volia que la sentís”, va admetre el cineasta. Entre el 1974 i el 1976 va gravar Novecento, que retrata la vida camperola de la Itàlia de la Gran Guerra i del feixisme, i va comptar amb la banda sonora composta per Ennio Morricone i amb un repartiment amb actors com Robert de Niro, Gérard Depardieu o Donald Sutherland. Tot i així, la producció que li va fer guanyar més reconeixement va ser L’últim emperador (1987), amb la qual va endur-se quatre Globus d’Or i nou premis Oscar, amb un rodatge espectacular en una Xina que a mitjans dels vuitanta encara no havia començat a fer el gir que la va convertir després en una superpotència econòmica mundial. Sis anys després, va estrenar una altra recordada producció, El petit buda. Un greu problema a l’esquena el va deixar en cadira de rodes, però això no li va impedir assistir fa uns mesos a diversos reconeixements amb motiu de la reposició de L’últim tango a París. Els mitjans italians apunten que per acomiadar Bertolucci s’instal·larà una capella ardent a la seu de l’ajuntament de Roma i que es farà un funeral privat.

Una frase de Bernardo Bertolucci ho resumeix tot. Deia que ell somiava viure per a les pel·lícules, pensar cinematogràficament, menjar cinematogràficament, dormir cinematogràficament. Bertolucci tenia sang de poeta perquè tant ell com el seu pare ho eren. Gran amic de Pasolini i ajudant seu a Accatone quan cap dels dos no sabia que serien immortals. Va firmar grans històries, com L’últim emperador, L’últim tango a París; o els 50 anys després de Verdi de l’eterna lluita entre esquerra i dreta italiana a Novecento, i va adaptar Bowles a El cielo protector. Però Bertolucci també va ser el director d’altres obres inqüestionables com Antes de la revolución, El conformista o La luna. Ell ha estat l’últim gran mestre del cine italià, el que per bé del cine, va viure, va menjar, va dormir i va pensar sempre cinematogràficament.