Max Meser: «He crescut amb els Beatles però m'agrada tot»

Max Meser és un individu d’extracció curiosa, amb pares catalanoholandesos. A l’actualitat viu a Amsterdam i produeix música al capdavant de The Max Meser Group, una banda d’innegable tuf sixtie però que no fa lletjos a altres sonoritats més contemporànies, com Oasis o Paul Weller en persona que, diuen, és alguna cosa semblant a un padrí artístic. En el seu currículum artístic compta ja amb dos discos notables, Change (2016) i Pictures (2017), que vindrà a mostrar-nos demà dimecres al Cafè del Teatre (22.30 hores, 12 euros / 10 euros), en el marc d’una gira estatal.

Què es considera: més català o més holandès?

Doncs la veritat és que no ho sé. Suposo que depèn en quina situació em trobi. M’agrada pensar que tinc el millor de cada cultura.

El va induir res a canviar d’aires i traslladar a un altre lloc la seua vida personal i laboral?

Doncs va ser Record Palace. Una botiga de discos d’Amsterdam que em va preguntar si volia tocar al Record Store Day l’abril de l’any 2012. Llavors em vaig dir: si viatjo allà per un bolo per què no quedar-m’hi? Vaig agafar els meus estalvis, els pocs que tenia, i m’hi vaig mudar sense pensar-m’ho. A les dos setmanes, em va sortir feina i allà estic. Als 19 anys t’adaptes al que sigui per una aventura.

Quan torna a Espanya a actuar sent res d’especial?

La veritat és que sí. Una nostàlgia, suposo; especialment pel públic, que el trobo molt apassionat. Sense oblidar la cuina en general, per descomptat...

Creu que està massa encasellat estilísticament parlant?

Sí. Però entenc que per a la gent el més fàcil és comparar un artista o estil amb un altre, per fer-se una idea de què va. Si em preguntes a mi, nosaltres som una banda de pop-rock contemporani. Com que escrivim cançons bones i vestim bé, és lògic que ens comparin amb els seixanta.

A l’escoltar la seua música, no hi ha cap dubte de quines són les seues influències més antigues.

Jo vaig créixer amb els Beatles. Els Beatles són la BANDA per a mi. Però la bona música és bona música i m’agrada una mica de tot si és el moment adequat: des de Beethoven fins a Sex Pistols, passant per Woody Guthrie. M’encanten els seixanta però adoro moltes altres bandes musicals més d’aquests temps com Stone, Roses, Oasis, The Verve, Tame Impala, Maskovich Dance Band...

Encara que són dos discos cronològicament molt pròxims, Change i Pictures tenen semblances però també divergències.

Amb el primer àlbum vaig passar de tocar al carrer i en petits cafès a caure en un estudi professional amb una banda nova i un productor que ens va guiar. Era un canvi molt gran i jo no sabia què fer amb tot això; crec que es nota. A Pictures el que va passar és que jo i la banda sí que sabíem què volíem i com ho volíem. El resultat és molt més coherent, madur i provocador.

Els seus vídeos reflecteixen bé la seua imatge i personalitat o són simples vehicles promocionals?

Definitivament ho reflecteixen bé i, òbviament, són mitjans promocionals però sempre ho fem tot nosaltres, amb el meu germà Georgi Meser, que exerceix de càmera i editor. Així se’ns mostra tal com som. Res de secrets i ximpleries. A internet hi ha un munt de vídeos vells que no ens defineixen ja com som ara. La gent canvia i creix, no?

Animi el públic de Lleida!

Presentarem el nou single amb la nova formació i moltes cançons noves que encara no hem gravat, juntament amb el millor de Pictures. Si esteu cansats de bandes que no valen res que intenten ser alguna cosa que no són i lletres de merda sense imaginació que parlen del drama de cada dia sense treure’n res positiu, però us interessa una banda de veritat amb actitud, so fresc, sentit de l’humor i energia suficient per cremar el sostre, compreu l’entrada i ens hi veiem!