Eva Lootz: «Sempre m'ha interessat més la matèria que la identitat»

L’artista austríaca Eva Lootz, establerta a Madrid des dels 60, serà la pròxima convidada a formar part del museu a l’aire lliure en què s’ha convertit La Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles. La seua obra s’‘estrenarà’ aquest estiu, amb la qual cosa aquests dies la ment li bull d’idees per deixar la seua empremta en aquest espai que dirigeixen amb carinyo Sara Balash i Joan Jové amb els seus fills. La seua serà la desena obra que conviurà i dialogarà amb les oliveres i els ceps d’aquest singular entorn de les Garrigues.

La pintora, escultora i artista conceptual Eva Lootz (Viena, 1940), Premio Nacional de Artes Plásticas 1994, passarà a engrossir la llista de creadors que converteixen la Vinya dels Artistes, al celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles, en un singular museu a l’aire lliure. La seua serà la desena incorporació. Encara no ha decidit com serà, però idees no li’n falten. La creadora, que també va rebre el premi Art i Mecenatge a la millor artista el 2013, és una pionera en el camp de les instal·lacions escultòriques i té en la matèria un dels seus principals interessos.

En què consistirà la seua intervenció a La Vinya dels Artistes?

Encara no ho he decidit, tinc diversos projectes que he de parlar amb el Joan i la Sara, els propietaris de La Vinya dels Artistes. Per Nadal vaig fer tants dibuixos que podria fer una exposició sencera [riu]. El que sí que et puc assegurar és que aquesta intervenció em fa molta il·lusió perquè no es tracta d’un espai urbà, sinó d’un entorn de cultiu.

Com va conèixer l’entorn?

Ells es van posar en contacte amb mi. Posterioment vaig viatjar a la Pobla de Cérvoles, vam recórrer tota la finca i vaig poder veure la resta d’intervencions.

Quina opinió li va merèixer?

Em va encantar. És una idea preciosa ubicada en un espai meravellós.

Com li va sorgir la vocació per les arts plàstiques?

Uiii, ja fa tant temps, d’això! Crec que he de portar al voltant de cinquanta exposicions, amb la qual cosa et pots imaginar els anys [riu]. Em vaig criar entre els exercicis de cant de la meua mare i el meu pare era historiador de l’art, així que suposo que l’art sempre va estar present a la meua vida. Tot i que he de dir que també m’ha interessat la ciència. Suposo que, en gran part, perquè de petita a les noies no ens educaven en la tecnologia, tinc una educació completament humanística, per la qual cosa imagino que per això ara sento aquesta fascinació per la ciència potser més intensa que si de joves ens l’haguessin inculcat. De fet, molts dels meus treballs ho demostren, com Arte y ciencia, la col·laboració que vaig fer amb la bioquímica Margarita Salas.

Per això la matèria té tanta importància a les seues obres?

Diria que sí. Sempre m’ha interessat més la matèria que la identitat, suposo que perquè tenia malestar amb el concepte que la nostra tradició té de la identitat. La matèria i les seues propietats sempre han estat al meu camp d’interès; m’agrada la idea de fer visibles aquestes propietats, com per exemple que la sal absorbeixi la humitat o el mercuri dissolgui l’or tant si sóc americana, esquimal o pigmea. La matèria va ser el meu punt de partida. Jo no volia fer afirmacions personals, ni narració ni res d’això. Volia mostrar les propietats, una espècie d’alfabet de la matèria. També em fascina la geometria.

Al llarg de la seua trajectòria ha treballat amb molts materials diferents.

Últimament he treballat bastant el tema de l’aigua. Tanmateix, quan vaig començar als anys setanta, les meues primeres obres eren quadres. De seguida vaig substituir el bastidor i l’aigua de l’acrílic per altres líquids. Vaig començar a treballar amb parafines, lacres, etc., que em van portar a metalls i a fondre plom i estany. Això, al seu torn, em va conduir al mercuri, etc. Precisament amb mercuri que em van prestar de les mines d’Almadén vaig fer una peça de cinc-cents quilos.

La seua obra, que es troba en nombroses col·leccions privades i públiques, inclou no només escultura, sinó moltes altres disciplines, com gravats, etc. Quins criteris té en compte a l’hora d’escollir la disciplina?

En el fons, quan imagino un treball, ja va lligat a la disciplina més adequada per a ell i a l’espai. En una exposició sempre tinc molt en compte l’espai al qual va destinat.

Com diria que ha evolucionat la seua obra al llarg de la seua trajectòria?

Crec que, en el fons, quan comences a treballar ja tens un teixit sobre la taula. El que fas al llarg dels anys és estirar el fil, però el teixit ja hi és. Per exemple, fa temps que jo treballo sobre els nusos i només va ser fa poc quan em vaig adonar de per què eren tan importants per a mi.

Per què?

Perquè en el nus, la línia mostra la seua força. Això entronca amb geometria, però també amb la idea de desmuntar allò binari, que és molt important perquè triomfi el feminisme.