Leo Bassi: «Actuar en un festival com el Buuuf em recorda els meus inicis»

Què podem veure a l’espectacle ‘Best of Bassi’?

Una selecció de peces que ja feia al carrer fa trenta o quaranta anys. Quan em van proposar venir al Buuuf d’Alcoletge vaig acceptar encantat, és un plaer poder actuar en un festival a la gorra perquè em recorda els meus inicis. És un repte per a mi posar a prova alguns gags de llavors i veure com reacciona la gent. Tinc molta experiència treballant en places de tot el món i em fa il·lusió que un poble tan petit aposti per aquest tipus d’espectacles.

La selecció seria diferent si en comptes d’actuar a Alcoletge ho fes, per exemple, en un teatre de Sant Petersburg?

Absolutament. Jo no faig teatre de text, m’adapto a cada circumstància i puc improvisar per respondre a les diferent actuacions amb què m’enfronto com a bufó. No és el mateix actuar en un petit teatre argentí que fer-ho en un parc a l’aire lliure davant de quinze mil persones, com vaig fer l’any passat a Ucraïna. En aquestes circumstàncies, necessites registres directes, fer coses molt vistoses i ràpides. En canvi, en una sala amb poc públic i molt més temps un pot explicar una història, construir una narrativa perquè la gent té temps per pensar en el que estàs explicant. He viatjat molt i en cada lloc intento mesurar-me amb la realitat amb la qual em trobo.

Per fer-ho potser utilitzarà el català?

Suposo que alguna cosa diré en català. Parlo italià, frances, espanyol i portuguès. Al final el català és una llengua llatina i m’és relativament fàcil poder utilitzar-la als meus espectacles.

Fa més de quaranta anys que viatja i treballa en escenaris d’arreu del món: la globalització ha globalitzat l’humor?

Doncs la veritat és que tinc la sensació que s’ha localitzat. Ja no hi ha pallassos com Charlie Rivel, que era català i omplia circs i teatres de mig món. Ara a França hi ha còmics i monologuistes que omplen pavellons i estadis, però només els coneixen allà, ja ningú té capacitat per sortir per si mateix de les seues fronteres. La globalització es va fer a través de les pantalles, i a les cadenes i les plataformes s’utilitza un llenguatge diferent del dels espectacles en viu. No totes les bromes són exportables d’un mitjà a l’altre, per treballar en televisió s’han d’utilitzar altres fórmules. Generalment juguen amb un humor més blanc, menys corrosiu. Les marques que publiciten no volen polèmiques, només presència i vendes.

I vostè no deixa de ser un provocador revolucionari?

Per això m’agrada el Buuuf, és un acte de valentia i de resistència. La provocació no és un acte gratuït, és per fer pensar la gent, perquè es qüestioni les coses a través de l’humor. Jo sempre tinc ganes de llançar pastissos de nata a la cara de la gent, sobretot d’alguns polítics i executius, però això no tindria sentit. Cada moment té la seua fórmula. Ben aviat estrenaré una obra sobre Mussolini i ho faré a Sevilla. No és res casual, és perquè Vox compta amb presència a les institucions andaluses i l’obra parla i denuncia el feixisme.

Ja el 2006, quan el feixisme espanyol era residual, li van posar una bomba al teatre de Madrid on actuava.

Llavors els mitjans van parlar de bomba casolana, com traient importància a l’assumpte, però l’artefacte estava preparat per fer molt mal. Fa dos anys ens van intentar cremar el Paticano, el nostre local a Lavapiés, també a Madrid. En cap de les dos agressions la policia no va trobar els autors.

Tampoc els autors no van aconseguir acovardir-lo?

A mi m’han apunyalat en dos ocasions als carrers de Rio de Janeiro perquè no els agradava el que jo denunciava. Tots morirem algun dia, els creadors no podem tenir por de la mort. La gent banal i mediocre potser sí, però aquells que tenen la força interior de l’autèntic creador no fan marxa enrere tan fàcilment.

Pel que explica, el seu avi estaria orgullós de vostè.

Quan era petit i viatjàvem arreu del món amb el circ, sempre m’explicava que nosaltres érem treballadors, gent humil i pobra; però que no havíem d’agenollar-nos mai davant de ningú ni ser humiliats per aquest fet.