Lleida dóna per demostrada la propietat de 83 de les 111 obres d'art en litigi

Vist per a sentència el judici per la propietat de les 111 obres d’art del Museu de Lleida originàries de la Franja. Els advocats del bisbat de Lleida i del Consorci del Museu han subratllat que la via canònica està esgotada i donen per demostrat que 83 de les peces són de Lleida. Aragó no dóna validesa als 4.000 documents aportats.

El judici per la propietat de les 111 obres d’art del Museu de Lleida originàries de la Franja va quedar ahir vist per a sentència sense que cap de les parts enfrontades s’hagi mogut un mil·límetre de les seues posicions. Així va quedar de manifest després de més de quatre hores de conclusions al jutjat número 1 de Barbastre. Els advocats del bisbat de Lleida, Javier Gonzalo, i del Consorci del Museu, Jordi Vives, han pogut aportar més de 4.000 proves de propietat que mai fins ara s’havien examinat en un tribunal. Tanmateix, l’advocat del bisbat de Barbastre-Montsó, Joaquín Guerrero, i el del Govern d’Aragó, Alberto Gimeno, van considerar que no són documents legals i van insistir en els errors del Vaticà per reivindicar l’art en litigi.

De fet, l’advocat de Barbastre no va ocultar el seu enuig pel que, segons el seu parer, és un “canvi d’opinió” del bisbat de Lleida, que “sempre havia dit que els béns eren de Barbastre i estaven a Lleida en dipòsit”, i va justificar el fet de no haver aportat proves que “no es discutia la procedència”. Javier Gonzalo, advocat del bisbat de Lleida, va recordar que l’article 24.2 de la Constitució garanteix “el legítim dret a la defensa. O és que un bisbe no ha de poder defensar-se?”.

L’advocat del Consorci va advertir del “cul-de-sac” que suposaria ignorar sentències fermes

A més, Gonzalo va afirmar que s’havien aportat proves que no es coneixien quan es va iniciar el litigi fa un quart de segle i va defensar que la causa civil “obre una nova via” perquè “no pot regir el dret canònic”. Aquesta documentació va ser rebatuda per l’advocat del Govern d’Aragó perquè no considera que siguin contractes de compravenda.

De fet, van qualificar d’“almoines” els diners donats per Meseguer per afavorir “dipòsits incentivats”. Va arribar a dir que creia que hi havia una càmera oculta a la sala de vistes quan l’advocat del bisbe de Lleida va dir que reconeixia la propietat de 83 de les 111 obres en litigi i va sostenir que “un subordinat no pot vendre a un superior”. A més, va posar en dubte que haguessin aparegut proves després d’un segle i va afegir que “els contractes no existeixen i, si existissin, serien nuls”.

Molt diferent ho va veure l’advocat del Consorci, Jordi Vives, que va al·legar que el codi civil “no exigeix cap contracte de compravenda com a tal” i va basar la seua defensa en els nous documents aportats a partir de les investigacions de Carmen Berlabé. Vives va exposar que hi ha una sentència ferma del TSJ de Catalunya que deixaria “en un cul-de-sac” una eventual sentència contrària als interessos de Lleida, perquè posa condicions a la sortida de les obres del Museu que va promoure l’exconsellera Caterina Mieras.

També va recriminar la perversió que els dictàmens religiosos invertissin la càrrega de la prova i obliguessin Lleida a demostrar que les obres eren seues i va afirmar que era “de primer de dret” que “no és exigible que un contracte estigui per escrit perquè sigui vàlid”.