Mor als 83 anys Chicho Ibáñez Serrador

El cineasta i realitzador Narciso 'Chicho' Ibáñez Serrador ha mort aquest divendres als 83 anys d’edat, segons ha informat RTVE. El creador televisiu i cineasta havia estat ingressat d’urgència aquest divendres.

Pioner, prestidigitador, creador d’il·lusions i malsons, Narcís "Chicho" Ibáñez Serrador va revolucionar la televisió a Espanya amb programes com "Un, dos, tres...", però també va obrir camí a tota una generació de cineastes amb la seua contribució al gènere de terror. L’enorme popularitat d’aquest concurs televisiu a l’era pre-Internet va relegar durant un temps la seua aportació a la ficció, però en els últims anys s’han succeït els homenatges per pal·liar-lo, des del Premi Feroz de la premsa cinematogràfica (2017) al Goya de Honor que va rebre aquest mateix any.

Cineastes com Álex de la Iglesia, Alejandro Amenábar, Juan Antonio Bayona o Jaume Balagueró han reconegut unànimement la influència que van exercir en ells les seues pel·lícules "¿Quién puede matar a un niño?" (1969) o "La residencia" (1976), històries terrorífiques en les quals Ibáñez Serrador va aplicar el seu millor truc: no mostrar, sinó incitar la imaginació.

Només va dirigir dos pel·lícules per a cinema, però van ser molt influents, igual com la seua filmografia televisiva. Les seues "Historias para no dormir" congregaven cada divendres davant de la pantalla, entre 1966 i 1968 -i en una segona etapa en 1982- a un públic àvid de suspens i terror.

La majoria dels capítols, d’entre mitja hora i una hora, eren adaptacions de cèlebres escriptors del gènere, des de Ray Bradbury a Edgar Allan Poe. Ibáñez Serrador adaptava, dirigia i presentava cada entrega amb una personal i inoblidable introducció, inspirada en el que feia Alfred Hitchcock a la televisió britànica. També va dirigir alguns guions propis com "Historias de la frivolidad" (1967) o "La culpa" (2009).

D’origen uruguaià, va nàixer el 4 de juliol de 1935 a Montevideo, fill dels actors Narciso Ibáñez Menta i Pepita Serrador. La seua infantesa va transcórrer viatjant constantment per Iberoamèrica i Espanya. Una malaltia que va patir de nen el va convertir en un àvid lector i va desenvolupar la seua vocació intel·lectual.

En la dècada dels 50, a Espanya, va ingressar en la companyia teatral de la seua mare, on va fer el seu aprenentatge com a tècnic i artista i el 1954 va debutar com a actor, amb l’obra "Filomena Marturano". El teatre, sempre ho va dir, va ser la seua escola, i l’àmbit en el qual, a poc a poc, va descobrir que la direcció i l’escriptura l’atreien més que l’actuació.

El 1957 es va traslladar a Buenos Aires on va començar treballant com a actor i aviat es va consolidar com a realitzador i guionista a la televisió argentina. En ocasions firmava els seus textos amb el pseudònim Luis Peñafiel. Molts dels seus èxits espanyols els va assajar prèviament allà.

Va tornar a Espanya el 1963 i un any després va ingressar en TVE, la qual cosa va suposar el principi de la revolució televisiva, una tasca que va veure reconeguda el 2010 amb el Premi Nacional de Televisió. Les seues "Historias para no dormir" van ser tot un revulsiu a la grisa Espanya franquista. La innovació va ser sempre senyal de la casa.

El 1970 va fundar la productora Prointel per desenvolupar les seues pròpies produccions, entre elles el mític concurs "Un dos, tres, responda otra vez", basat en un altre que havia produït per a la televisió argentina el 1958 ("Un, dos, Nescafé").

El programa va debutar el 1972 i es va mantenir en antena durant 33 anys -22 d’ells ininterrompudament-, batent rècords d’audiència de la mà de presentadors com Kiko Ledgard, Mayra Gómez Kemp, Míriam Díaz Aroca, Jordi Estadella, Josep María Bachs i Luis Roderas, qui va acomiadar el programa el 2005. Però encara que aquest va ser el seu vaixell insígnia, també va crear altres programes d’èxit com el concurs sobre el món animal "Waku Waku", estrenat el 1989 en TVE amb Consuelo García Berlanga o el primer programa sobre divulgació de sexe de la televisió pública, "Hablemos de sexo" (1990), conduït per Elena Ochoa.

En teatre, destaquen la seua comèdia "Aprobado en castidad", que va estrenar a Espanya en els 60 i es va mantenir quatre anys a la cartellera, però amb el títol modificat per la censura: "Aprobado en inocencia". Van haver de passar quatre dècades perquè el Teatro Infanta Isabel la reestrenés, el 2001, amb el seu títol original.

Més recent, l’obra "El águila y la niebla" va ser guardonada el 2000 amb els Premios Villa Madrid i Lope de Vega i estrenada dos anys després al Teatre Espanyol.

La ràdio tampoc no se li va resistir. El 1982 va ser contractat en Radio 80 com a realitzador de programes i assessor de l’emissora i cinc anys després es va incorporar a la SER per dirigir i presentar l’espai nocturn "Historias de medianoche".

Entre altres distincions, també ha rebut la Medalla d’Or al Mérito Bellas Artes, el premi Maestro del Fantástico del festival Nocturna i diversos Premis Ones.

Casat amb l’argentina Adriana Gardia, es van separar el 1961. Posteriorment es va unir a Diana Nauta, mare dels seus dos fills, i de qui es va separar el 1986.