«Quan parlem de cultura, els nens es queden amb les restes»

Per què van decidir dirigir els espectacles de La Petita Malumaluga cap a un públic infantil i familiar?

La nostra intenció no ha estat mai encarar els nostres espectacles a cap públic en concret. Nosaltres treballem per oferir obres adultes i inclusives en les quals nens, nenes i també nadons siguin benvinguts. No entenem per què s’ha de separar per edats. En qualsevol procés creatiu tenim present tots els públics. Acostumo a qüestionar tot el que porta l’etiqueta d’infantil. Menú infantil, pintura infantil, música infantil, literatura infantil. És que potser Ferran Adrià, Picasso, Bach o Moby Dick no són vàlids per a tothom?

Sempre han estat uns grans defensors de la creació d’espectacles “no infantilitzats”. Creu que en l’actualitat s’ha evolucionat en aquest aspecte?

En aquest país, el gruix de la contractació de propostes, sigui quin sigui el públic, continua estant en mans de no professionals. Institucions com Xarxa o Rialles provenen de l’associacionisme i van fer una gran feina en el passat, però per què deixem en mans amateurs aquestes programacions? Deixarem també els nostres fills en mans de cirurgians amateurs? O potser és només la cultura la que pot ser amateur? O, encara més greu, és perquè només són infants? És difícil evolucionar sota aquest marc. Per això el 50% de les nostres actuacions són internacionals.

Quins artistes o companyies són els vostres referents?

L’Eva és ballarina i coreògrafa i jo, músic. Procedeixo del

jazz

nord-americà i he treballat molts anys a Londres. Això ha fet que ens interessem molt per l’estètica alhora que el nostre mètode de treball s’ha tornat molt anglosaxó. Personalment, m’interessa el treball de les companyies de dansa i teatre físic. Alguns dels meus referents són William Forsythe, Pina Bausch, Alain Platel, Complicité, Sidi Larbi i Hofesh Schehter, amb qui vaig treballar i em va encomanar el plaer per fusionar música i dansa.

Considera que els espectacles que estan dirigits a un públic infantil estan poc valorats dins del sector?

Creiem que el marc és erroni. Per què quan s’interpreta La flauta màgica per a adults s’acompanya d’una orquestra i una escenografia pensada al mil·límetre i quan és per a nens es redueix a un piano, una flauta i una escenografia irrisòria? A casa meua, quan hi ha bon pernil, el comparteixo amb el meu fill. Quan parlem de cultura, sovint els nens es queden amb les restes. És el peix que es mossega la cua. No hi ha bona valoració perquè les condicions són ridícules. Treballem per trencar aquesta política amb totes les nostres forces.

Ja han actuat a FiraTàrrega. Quina és la vostra experiència?

FiraTàrrega és, de llarg, la fira d’arts escèniques amb més projecció internacional de l’Estat. I molt probablement també sigui la que aposta més per la contemporaneïtat de les arts escèniques. A La Petita Malumaluga tenim com a objectiu arribar al 50% de funcions internacionals. Ja fa temps que ens hi atansem. Lluitem per oferir arts escèniques contemporànies i de qualitat tant per a adults com per a nens. Així és com ens sentim més còmodes.

Quins són els seus objectius en l’edició d’enguany de FiraTàrrega?

Considero que el rol que atorga la societat a les arts escèniques és el de liderar el pensament crític. Penso que no només és entreteniment sinó que estem obligats a atansar-nos tant com puguem a l’art. L’aposta d’aquest any és arriscada. Ens sentim molt afortunats pel fet que el públic ompli sempre totes les funcions allà on anem i crec que tindrem una bona resposta. Ens agradaria donar a conèixer la nostra proposta escènica a professionals nacionals i internacionals.

Quin consell donaria a algú que vulgui dirigir la seua companyia a un públic familiar o infantil?

Em sap greu, però no estic en condicions de donar consells a ningú. Podem donar a conèixer tècniques o explicar el nostre recorregut. No obstant això, com a espectador i com a professional, m’interessen les propostes úniques, personals i honestes. Només vull afegir que fan falta moltes més companyies en aquest país i que considero que, a còpia d’esforç, tothom té cabuda en aquest sector.