ENTREVISTA. Roser López Espinosa: «El judo, com dos amants abraçant-se»

El treball coreogràfic de la ballarina Roser López Espinosa (Granollers, 1980) es basa en una forta fisicitat, amb una gran passió per la precisió, la delicadesa, els elements acrobàtics i el detall. La complicitat i el treball d’equip es donen la mà en un imaginari vital i ple de joc, de poètica refinada i un toc d’humor.

A FiraTàrrega presentarà el muntatge de dansa Hand to hand, un singular Llac dels cignes en forma de combat de judo en el qual la dansa s’atansa a les arts marcials i juga amb les seues tàctiques i cadència. Mà a mà, dos ballarins, precisos i amb joc net, componen una dansa en parella. L’espectacle podrà veure’s al parc de Sant Eloi, amb tres sessions: divendres i dissabte, 6 i 7 de setembre, a les 19.00 hores, i el diumenge 8, a les 18.30 hores.

Què seria de Roser López Espinosa sense la dansa?

Em costa imaginar-ho. La dansa em fa feliç, em centra, m’activa i és com em situo al món. Penso i imagino millor estant en moviment.

Es va formar professionalment a Amsterdam. Per què va decidir anar-se’n a Holanda?

Quan estudiava dansa a Barcelona, els nostres mestres ens animaven a marxar cap als països del centre i nord d’Europa, on la dansa té un paper rellevant culturalment, els centres de formació són potents i l’oferta de dansa als teatres és molt gran. La Modern Theater Dance de la Universitat d’Arts d’Amsterdam em va captivar, igual que ho va fer la ciutat, i aleshores va començar el meu viatge.

A 'Hand to hand' combina la dansa amb un combat de judo. Com va sorgir aquesta idea?

Realment vaig descobrir el judo durant els Jocs Olímpics de Londres del 2012. Em va fascinar per la seua qualitat física, tan semblant a la dansa que jo feia: el treball de terra, de partnering, de mans..., tan fort. I alhora, em va semblar apassionant i també paradoxal que, a diferència d’altres esports de combat, com per exemple la boxa, en la qual els oponents ataquen o contraataquen a una certa distància de seguretat l’un de l’altre, al judo el combat es fa cos a cos, des del contacte més proper, de vegades bastant íntim. Vist amb distància, podria tractar-se de dos enamorats o dos amants que s’abracen. D’aquest pensament va sorgir la idea d’aquesta versió del Llac dels cignes, perquè és una de les grans històries d’amor del ballet. I vaig optar per proposar una igualtat de rols.

Va crear 'Hand to hand' el 2014 per representar-lo en sala. Ara l’ha adaptat per a l’espai públic, el carrer.

Hand to hand té molta proximitat amb el públic, pel joc i la complicitat que s’estableix en escena. Quan vam començar a actuar de nit, en espais singulars amb el públic assegut molt a prop de l’acció, anaven sortint petits moments d’interacció amb els espectadors, petites picades d’ull. L’any passat, vam començar a provar la peça al carrer de dia, amb un tatami real. El públic s’asseu al voltant per veure el combat i el contacte és molt més directe. A més a més, situem la gent molt a prop nostre, de manera que sorgeixen moments màgics que dins d’una sala no serien possibles. Com per exemple una vegada que un senyor gran em va oferir ajuda perquè m’agafés al seu bastó mentre el meu oponent em volia tombar a terra. Va ser fantàstic!

Amb aquest espectacle ja ha recorregut diferents ciutats i països. Quines reaccions té el públic? Són les mateixes a tot arreu?

Les reaccions han estat bastant similars a tot arreu. Moments de somriures, moments de suport als oponents, moments d’estar molt pendents del combat...

És professora, entrenadora i assessora. Què se sent a l’aportar els seus coneixements a altra gent i al ser la referència d’altres ballarins?

Per a mi, ballar, crear i fer classes són vasos comunicants. Es complementen, es retroalimenten. La docència m’ha ajudat a ballar millor, a còpia d’explicar principis tècnics, d’adonar-me de què és important per a mi entorn del moviment i de reflexionar sobre el fet de ballar. Ser a l’estudi amb els participants dels tallers o amb artistes que em conviden a assessorar-los o donar-los un cop de mà em fa créixer a molts nivells, perquè sorgeixen preguntes, respostes, emergeixen noves idees, fem proves... Compartir coneixements, universos, mirades i posar-los en comú et fa avançar. I, d’altra banda, el meu treball de creació també es comunica amb la docència, perquè a les classes provem materials i idees de les meues peces. Els participants proven les mateixes tasques i instruccions que ens vam donar originalment els ballarins en el procés de creació, realitzen la seua pròpia investigació. I passen per l’experencia de ballar seqüències que encara mostrem a l’escenari, com a treball de repertori. Per la meua banda, reflexiono de nou sobre com estan compostes i com les podem millorar.

Com animaria un espectador de FiraTàrrega per veure 'Hand to hand'?

Li diria que podrà gaudir d’una investigació sobre el que tenen en comú la dansa i les arts marcials. Un combat apassionat, amb els seus rituals, les seues tàctiques i cadències, les seues subtileses i acrobàcies.

Què espera de FiraTàrrega?

Poder compartir el meu treball amb un públic molt ampli. I captivar els espectadors amb aquesta investigació, tant com m’ha captivat a mi.