Lola Herrera: «No saps l'oxigen que em dóna l'escenari!»

Lola Herrera s’ha guanyat de sobres l’etiqueta de gran dama del teatre espanyol després de més de seixanta anys de trajectòria professional. El 2016 va reprendre, quatre dècades després, una de les obres de la seua vida, el monòleg ‘Cinco horas con Mario’. Havien de ser només quatre setmanes, però l’èxit ha fet que ja faci tres anys que la dugui arreu del país. Diumenge torna a Lleida amb aquest clàssic de Delibes, que ja havia posat en escena al Teatre Principal, i que ara reviurà a la Llotja perquè “actuar em dóna l’energia per viure”.

Als seus 84 anys, Lola Herrera desprèn entusiasme per tots els porus. La popular actriu val·lisoletana assegura que no deixarà els escenaris fins que no pugui més perquè cada dia rep l’energia del públic. Ho demostrarà una vegada més aquest diumenge al Teatre de la Llotja de Lleida amb una de les obres que han marcat la seua trajectòria professional, Cinco horas con Mario, un text de Delibes que va estrenar un llunyà 1979.

Per què ha reprès aquest monòleg després de tants anys?

El 2016 es van complir 50 anys de la publicació de la novel·la de Miguel Delibes i em van proposar reprendre l’obra només per quatre setmanes. Hi vaig donar molt voltes, però de seguida em vaig trobar repassant de nou el guió. Vam estrenar, vam omplir les quatre setmanes, que es van convertir en vuit, i l’èxit va provocar que demanessin l’obra des de tot arreu.

Ha interpretat el personatge de Carmen Sotillo amb 44 anys, després amb 66 i ara amb més de vuitanta.

Fa temps vaig decidir deixar l’obra perquè pensava que ja era hora. Em feia vergonya perquè creia que el personatge era per a una actriu més jove, però em van convèncer que la Carmen és una dona sense edat. Però ara no pensava sentir-me tan feliç interpretant-la de nou! Vaig pensar que havia esgotat camins, però els camins mai s’esgoten, i en gaudeixo de nou.

És un repte teatral?

Doncs no sé si un mateix actor ha donat vida al mateix personatge al llarg de diferents anys. Crec que és un cas excepcional haver interpretat la Carmen en un recorregut de 40 anys. Ja tinc el doble de la seua edat i el públic continua creient-se l’obra.

Seria molt diferent el monòleg de Delibes si la protagonista fos una dona actual, del segle XXI?

Sí, esclar, perquè Cinco horas con Mario, la novel·la del 1966, és el retrat d’una època i les seues conseqüències. Delibes va aixecar acta d’una època en la qual la Carmen, Menchu, va ser víctima d’uns pares i de l’educació rebuda, d’una societat en què les dones no tenien amb prou feines drets.

Han canviat les coses des d’aleshores.

Mig segle després han canviat molt, encara que els drets conquerits per les dones semblen dèbils, com si permanentment haguessin de venir a “enderrocar el mur”. En el fons, queda molt per canviar i sempre hi haurà Menchus com la que va retratar Delibes. Ara em sembla que les dones de Vox són també unes Menchus.

Quantes vegades li han preguntat si es retira?

Moltes, però em canso i després em recupero. No saps l’oxigen que em dóna l’escenari! Les forces minven i cal canviar les piles però el lloc on m’ho passo millor és a l’escenari davant del públic. És la passió de la meua vida, un aliment insubstituïble per res.

O sigui, hi ha Lola Herrera per a estona.

Fins allà on doni de si, si no m’ho impedeixen la salut o el cap. M’agradaria treballar fins al final, però no morir-me a l’escenari! La meua mort ha de ser més estètica, a casa al meu llitet. Seguiré al teatre mentre tingui energia, que me la dóna el treball, la disciplina de la vida.