El jutge dicta la “immediata devolució” a Barbastre de 111 obres del Museu

El jutjat de Barbastre va ordenar ahir la “devolució immediata” de les 111 obres d’art del Museu de Lleida originàries de 43 parròquies aragoneses de l’antiga diòcesi lleidatana. La sentència, que Museu i Generalitat recorreran, es va comunicar just el dia del segon aniversari del polèmic trasllat de l’art de Sixena amb suport de la Guàrdia Civil.

El titular del jutjat de primera instància número 1 de Barbastre ha estimat íntegrament la demanda del bisbat de Barbastre-Montsó contra el bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida, als quals reclama 111 peces d’art sacre originàries d’una quarantena de parròquies que formaven part de l’antiga diòcesi lleidatana fins al 1995.

En una sentència (document en PDF) firmada dimarts encara que feta pública ahir –coincidint precisament amb el dia del segon aniversari del trasllat de l’art de Sixena en una polèmica operació amb Guàrdia Civil inclosa–, el jutge Carlos Lobón considera que està “completament acreditada la propietat de les parròquies” i que els béns han de ser “retornats de manera immediata”.

La sentència es va donar a conèixer ahir, just en el segon aniversari del trasllat de l’art de Sixena

Un informe del Museu fixava en 7,7 milions les despeses de conservació de l’art en litigi

Des de Lleida ja es van anunciar recursos, mentre que es va criticar la “coincidència” amb l’aniversari de Sixena (vegeu la pàgina 4).

Tot just unes setmanes després de conèixer-se l’aturada en la reforma de l’antiga Audiència per acollir el futur Museu Morera, la sentència coneguda ahir suposa un nou cop per a l’altre gran museu de Lleida, just dos anys després de la fuga al monestir de Sisena de 44 obres d’art més.

La sentència coneguda ahir, que arriba set mesos després del judici celebrat a Barbastre, afirma “que els béns ressenyats són propietat de cadascuna de les parròquies de les quals procedeixen i que han de ser retornats de forma immediata, a cada una, per mediació del bisbat de Barbastre-Montsó a la seua seu social”. Aquest extrem sembla de difícil compliment, ja que algunes de les esglésies no estan en condicions d’allotjar obres d’art (per exemple, la de Buira estava en ruïnes fins a recents restauracions de l’edifici) i la diòcesi aragonesa ja va anunciar en el seu dia la intenció d’exhibir les peces al museu inaugurat a Barbastre fa uns anys.

Sobre la propietat de les obres, el jutge es basa gairebé exclusivament en l’acord firmat el 30 de juny del 2008 en el si de l’Església pel llavors administrador apostòlic de Lleida, Javier Salinas, pel qual es reconeixia que les obres pertanyien a les parròquies aragoneses.

Al contrari, el jutge reitera que “el bisbat de Lleida i el Museu no han aportat títols concrets de compravenda, permuta o donació” de l’art, malgrat la ingent quantitat de documentació històrica original aportada en el judici procedent de la investigació de la historiadora Carmen Berlabé, que demostra la legitimitat del procés de creació de la col·lecció d’art del Diocesà. En aquest sentit, el jutge argumenta que “el bisbe Meseguer va anar incorporant les obres, però sense intenció d’adquirir-ne la propietat sinó simplement d’acollir-les, conservar-les i fins i tot restaurar-les”, de forma que conclou que l’art reclamat “es troba a títol de dipòsit”.

Rebutgen la petició per les despeses de conservació Respecte a les despeses reclamades pel Consorci del Museu al bisbat de Barbastre en concepte de manteniment, conservació i restauració de les 111 peces –que un informe del museu publicat l’any passat va xifrar en 7,7 milions d’euros–, el jutge també els va desestimar en la sentència perquè “no es va fixar amb claredat la quantitat concreta que es reclamava”. D’aquesta manera, el titular del jutjat de Barbastre assegura en el seu escrit que “no és possible quantificar les despeses concretes de conservació de cada una de les 111 obres atès que no es té en compte, entre altres coses, ni la mida, ni la naturalesa o tipus de cada obra, ni l’estat concret en què es trobava cada una en el moment en què va ingressar al Museu, ni la naturalesa dels treballs que cada una hagi requerit”. També argumenta que “el Museu té una sèrie de despeses fixes o indirectes –seguretat, llum, climatització, salaris...– que, amb independència que les obres s’hi trobin o no dipositades, igualment s’haurien produït”. I afegeix que “la finalitat d’un museu també és l’estudi i exposició dels fons que el componen, les despeses dels quals no poden repercutir-se en el propietari” de les obres.