La sentència que obliga a entregar l'art a Aragó no es pot executar

Menjarem torrons sense que la Guàrdia Civil hagi entrat de nou al Museu de Lleida per emportar-se art en litigi. També, probablement, els torrons de l’any que ve. N’estan convençudes fonts properes a la defensa del Museu de Lleida, que han explicat a aquest diari que la sentència que ha dictat aquesta setmana el jutjat de Barbastre, en la qual s’ordena al Museu entregar 111 obres en litigi a 43 parròquies de la Franja, no es pot executar. No, almenys, de forma immediata. Per dos raons: en primer lloc, perquè es presentarà un conflicte competencial que paralitzarà la causa fins que el resolgui el Suprem (Lleida diu que l’assumpte s’ha de dirimir en la via contenciosa administrativa i no en la civil); i en segon lloc, perquè si el jutge ordena l’execució, tal com demanaran el govern d’Aragó i el bisbat de Barbastre, Lleida exigirà que abans es pronunciï sobre una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de l’any 2008, cosa que no ha fet en la sentència malgrat que va ser expressament requerit per a això.

El titular del jutjat de Primera Instància i Instrucció de Barbastre, Carlos Lobón Lacueva, ha dictat aquesta setmana una sentència de 80 pàgines. La qüestió de la unitat de la col·lecció del Diocesà, protegida per la llei de Patrimoni catalana, s’aborda a la pàgina 69 i es resol a la 70. Un sol foli entre 80.

Els restants es dediquen gairebé del tot a rebutjar els arguments de Lleida sobre la propietat. La qüestió de la unitat de la col·lecció es despatxa en una pàgina en la qual, després de reproduir alguns articles de la llei catalana de Patrimoni, es rebutja la pretensió de Lleida amb una sola frase: “Tractant-se de béns que pertanyen a les parròquies aragoneses, no haurien d’haver estat declarats com a integrants del patrimoni català.”

El jutge no fa cap referència a la sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va avalar el 2008 la unitat de la col·lecció del Diocesà i, conseqüentment, la impossibilitat de disgregar-la sense el corresponent permís per a això del departament de Cultura de la Generalitat.

D’altra banda, en el recurs que es presentarà a una petició d’execució de la sentència, el Museu exigirà que el jutge s’hi pronunciï, que impediria el trasllat de l’art en litigi si no l’autoritza l’administració catalana. Encara que, òbviament, el jutge podria fer cas omís de nou a aquesta petició, com ja ha fet en la sentència, això és altament improbable, segons les fonts properes a la defensa de Lleida consultades per aquest diari, “perquè constituiria poc menys que prevaricació”.

De manera que Lleida té el convenciment que la Guàrdia Civil no repetirà, almenys de forma immediata, el que va fer fa dos anys, quan es va emportar l’art de Sixena coincidint amb l’aplicació del 155.

ENTREVISTA a Josep Giralt, director del Museu de Lleida

Aquest plet ja s’està fent interminable...

Recordo que quan vaig arribar al Museu de Lleida el 2015 vaig dir que aquest litigi no havia de ser la nostra vida quotidiana, però el cert és que s’ha convertit en la nostra passió, entenent com a passió el viacrucis de Crist.

Per què és legítima la col·lecció?

El Museu de Lleida no és una excepció. Des de la Revolució Francesa, les col·leccions es construeixen a partir d’una política d’adquisicions molt diversa. El Louvre té 300 anys d’història, amb tots els components de caràcter polític, nacional i colonial. El mateix passa amb el British, amb l’afegit d’alguns pactes amb governs locals en el tema, per exemple, del Partenó. El Museu de Lleida naix a partir de dos col·leccions prèvies. Una, la de l’IEI, tenia un origen provincial. Va ser creada per la direcció general de Belles Arts del govern espanyol del segon terç del segle XIX, que va intentar organitzar el patrimoni arqueològic, etnològic i artístic de les províncies. L’altra, privada, era la del museu diocesà, que en el seu origen era un museu del Seminari, també de finals del segle XIX. Va ser creada per un senyor il·lustrat, el bisbe Meseguer, que havia après de la il·lustració del bisbe Morgades. Aquestes dos persones van donar el tret de sortida a nivell de l’estat espanyol en la protecció de les col·leccions d’art.

Cal continuar protegint-les?

Per descomptat. Els codis deontològics internacionals deixen clar que les col·leccions són importants, més enllà de com s’han format. Cal respectar el seu origen i formació, perquè no s’han fet en detriment d’un territori, una parròquia o una comunitat, sinó amb la idea de la protecció i de la transmissió d’un missatge. El Museu de Lleida naix amb aquestes dos col·leccions la dècada dels 80 del segle passat, abans que s’iniciés el conflicte.

Per què és tan difícil compartir l’art?

Jo tinc una relació excel·lent amb els centres d’estudis de la Ribagorça aragonesa i de Fraga, però... podem parlar amb el president d’Aragó o amb la Diputació d’Osca?

Entenc que és una pregunta retòrica i em diu que no.

El president aragonès, Javier Lambán, ha dit que ha estat una “justícia poètica” que la sentència hagi coincidit amb els dos anys de l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu per l’art de Sixena, i el jutge que va ordenar aquesta entrada ha dit que tenia por que es produís un atemptat i cremessin el camió que portava les obres. Quina barbaritat!