Juan Cal: «Retrato la generació que va superar la barrera mental del franquisme»

Cinc anys després d’estrenar-se en el món literari amb El exilio de Mona Lisa, “carrera” que va seguir el 2018 amb el seu segon títol, Operación Bucéfalo, el director executiu de SEGRE, Juan Cal, publica la seua tercera novel·la, Generación 1974 (Editorial Milenio), una història ambientada en “un dels anys més cruels i salvatges del final del franquisme”. L’autor presentarà el nou llibre dimecres vinent a la Paeria (19.00 h) en un acte que presidirà l’alcalde, Miquel Pueyo, en el qual també participaran el periodista i empresari Tatxo Benet, l’escriptora Montse Sanjuan i l’editora Eulàlia Pagès.

Es va estrenar amb una història d’exili després de la Guerra Civil; va seguir amb el narcotràfic a Galícia i ara viatja al final del franquisme, una nova frontera entre dos èpoques?

He volgut reconstruir el paisatge d’un any concret del final del franquisme, el més cruel i salvatge, des de l’atemptat de Carrero Blanco, el desembre de 1973, al del carrer Correo, al costat de la Puerta del Sol, el setembre del 1974, que va matar dotze persones, i amb la mort per garrot vil de Salvador Puig Antich entremig.

Novel·la històrica?

No, no he volgut caure en revisionismes històrics. La novel·la és un retrat d’una generació, la meua, que aquell any va començar a estudiar a la universitat. Va ser un moment de ruptura. Per als que ja estaven a les aules, de ruptura política salvatge. Per als que començàvem, d’iniciació salvatge. El repte ha estat intentar explicar a partir d’experiències no heroiques la vida quotidiana de la gent que es va trobar enmig d’aquell huracà polític. No és un homenatge, és un retrat d’una generació. Em va motivar escriure contra una determinada mirada despectiva que avui existeix contra el règim del 78, perquè crec que no hauríem de menysprear l’enorme esforç polític i social que va fer molta gent per superar la barrera mental del franquisme.

Un paisatge en blanc i negre.

Intento reconstruir com si fos un teló de fons una fotografia històrica en blanc i negre, coses que vaig viure o que em van anar explicant aquí i allà d’aquell paisatge vital i cultural de l’any 1974.

Podríeu posar una etiqueta al llibre?

Crec que s’emmotlla bastant en un gènere que ara està molt en voga, el de l’autoficció, una potent barreja entre pura ficció i elements de memòria autobiogràfica, de gent que va compartir experiències amb mi en aquella època en què teníem entre divuit i vint anys.

Hi ha protagonistes de ficció?

Una jove militant d’ETA, Amaia, sola i amb una filla, que viu a Madrid oculta de la Policia i també dels que van ser els seus companys d’organització. Havia de ser la protagonista d’un capítol però, a mesura que escrivia, va anar agafant força i ara és la meitat de la història.

S’amaga dels seus antics companys?

Sí, no només s’amaga de les forces policials per les accions armades en què va participar sinó que també va patir el drama dels maltractaments per part del que havia estat el seu cap de comando, company sentimental i pare de la seua filla. No pretenia narrar una història vinculada al moviment #MeToo, però m’he trobat enmig d’aquest corrent descrivint unes actituds masclistes que també es donaven en aquella època en les organitzacions d’esquerra, però que se silenciaven per no perjudicar l’ideari.

En el pròleg confessa com de difícil li va resultar trobar un final ‘redó’ per a la novel·la.

A diferència d’un mestre com Pep Coll, que sempre té un mapa de com evolucionaran les seues històries amb final inclòs, jo no ho tinc mai clar. Moltes vegades deixaria la novel·la sense final! De fet, Generación 1974 podria haver funcionat sense un final. Patrick Modiano, un dels autors de qui estic enamorat, no escriu finals. Diu que el menys important és com acaba, sinó com es va desenvolupant l’acció. Però la meua novel·la es mereixia un final, el lector espera saber què ha passat amb la protagonista.